Perdoneu-me la llatinada, però és el que se m’ha ocorregut en evocar la memòria del Josep Maria Puxan, el qual va morir el dilluns, dia 5 de novembre de l’any 2007, després d’una llarga malaltia de càncer, que ell va saber capejar sense permetre-li que el distragués gens més del que era indispensable d’allò pel que havia fet l’opció radical de la seva vida: Acompanyar les persones a l’adhesió cordial a Jesucrist.
Era el mossèn de la parròquia de Santa Engràcia, de Nou Barris, a Barcelona, patia pels pobres i per la dignitat que no els és prou reconeguda, patia per l’Església i per la necessitat de fer-la més assequible a tothom a qui està destinada. Era un consiliari vocacionat i apassionat dels Moviments Obrers d’Acció Catòlica.
Abans de morir, el Josep Maria va fer donació del seu cos a la ciència –que n’aprofitin tot el que puguin, que se’n valguin per estudiar!-; també va deixar dit que no volia que se li fes cap tracte que no se sol fer als altres cristians de la seva parròquia. Que no hi hagués missa al seu enterrament, que el recordessin a l’Eucaristia en la qual es fa menció dels difunts de la setmana i que preguessin per ell en les misses que acompanyen la senzillesa de la nostra vida de cada dia.
Feia potser trenta anys que a la parròquia on ara ell servia, i a moltíssimes més de Barcelona, s’havia pres la decisió de no fer missa als enterraments precisament perquè l’Eucaristia no fos celebrada com a signe d’honorabilitat catòlic. Tothom volia missa, els fidels a l’Eucaristia i els qui la ignoraven olímpicament, talment que massa sovint havia esdevingut una qüestió, més que no pas d’expressió cristiana, d’honorabilitat social.
No és pas que el Josep Maria no estimés l’Eucaristia, l’estimava entranyablement, en tant gran manera que, quan era rector de la parròquia veïna de Santa Magdalena, on l’absoluta majoria dels feligresos i feligreses vivien molt lluny de l’Eucaristia, ell deia missa cada dia a les set del matí, abans de començar la jornada de treball de les religioses inserides en el barri. Celebraven l’Àpat de Jesús les tres religioses, el seminarista (en temps de vacances) i ell, que per a aquella celebració casolana no es posava cap abillament especial, ja que li semblava que el vestit de viure i compartir amb la gent del barri era prou escaient per a l’Encontre diari amb Jesucrist.
En aquella època (jo era servidor de la parròquia de la Santíssima Trinitat dins del mateix arxiprestat) em va doldre molt que, del bisbat, li cridessin l’atenció –ja que un capellà de la zona l’havia denunciat perquè deia la missa amb aquella austeritat-; però encara em va alegrar més, en tenir notícia del seu definitiu Enconctre amb Jesucrist, adonar-me de la coherència del seu testimoni fins al final. Per si la seva “fidelitat litúrgica” no fos prou, en el darrer moment el van trobar abocat sobre l’ordinador preparant la campanya de la JOC.
Pere Farriol i Vinyes
Publicat al núm. 54 de La Veu, butlletí del Moviment de Cristians de Pobles i Comarques de Catalunya, al juny de 2008.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada