Ser consiliari a l'ACO

Tot just havia canviat de parròquia, havia estat dotze anys a Martorell i arribava a Nou Barris, a la parròquia de Santa Maria Magdalena; encara no estava situat i ja em van telefonar demanant-me per fer de consiliari d’un grup de l’ACO. Jo, fins aquell moment només coneixia l’ACO de referència, o potser més que de referència, tenia companys capellans del meu grup de revisió de vida que ja n’eren consiliaris. A Martorell havíem començat la JOBAC, a Santa Maria Magdalena començava a conèixer la JOC. La veritat és que m’espantava una mica, era el primer grup d’adults amb qui seria consiliari. Fins aquell moment només m’havia mogut amb grups de joves. La proposta em feia il·lusió i era un repte. Sense gaires preàmbuls vaig aparèixer pel grup de Sant Genís. Van ser ells mateixos que el primer dia ja em van advertir que això de l’ACO era diferent de la JOBAC i de la JOC. Era un grup amb diversitat d’edats i de situacions, un grup que, com em va acollir a mi, sempre ha anat acollint gent que ha volgut fer camí amb ells. Va ser la meva iniciació a l’ACO. Em van comunicar el seu sentit de moviment i aviat em vaig trobar participant en les reunions de consiliaris, en les trobades, en els comitès.

Venint de la JOBAC, acostumat a partir de la vida i de la situació de cada persona, no em va costar entendre les diferències entre un moviment juvenil i un d’adult.

Ben aviat l’ACO va ser una prioritat en la meva vida, havia de fer combinacions i equilibris per a poder participar en tot el que fos possible. Era l’etapa en què començava a ser responsable d’una comunitat parroquial però des del primer moment vaig acostumar-me a comptar que en la meva agenda hi havia més coses que la parròquia.

Ser consiliari de la JOBAC va marcar tota una etapa de la meva vida, tot el dinamisme de la meva època de Martorell em va ajudar a pensar en els joves d’una manera determinada. L’ACO ha estat clau en el moment d’afrontar tot un altre tipus de responsabilitat, en aquell moment com a rector de parròquia. Em feia sentir de tu a tu amb el món dels adults, viure i conèixer a fons, des del cor, el que vivia cada persona del grup. Les diferents maneres de ser militants cristians, em portava a viure d’una manera determinada la relació amb les persones de la parròquia i del barri i l’estil de comunitat que anàvem creant.

En moltes coses experimentava un canvi en la meva vida, vivia l’experiència que avui fan els joves de la JOC que passen a l’ACO, descobrir un moviment que continua acompanyant-los en un moment nou de la seva vida, tot i la dificultat que sovint comporta adaptar-se. Per a mi aquest ha estat el secret de l’ACO, té quelcom que t’enganxa, és molta vida compartida, però és un projecte, uns compromisos, una vida viscuda a fons des de l’evangeli i des del món obrer. No sé com expressar-ho, t’acompanya, t’exigeix, t’impedeix d’instal·lar-te, t’obre constantment els ulls, et compromet. I no pots deixar-ho. Ep, si t’hi has deixat enganxar!. No vol dir que sempre surtis de cada reunió totalment renovat i amb noves forces, hi ha moments de tot i hi ha dies de tot, com la vida de les persones i la d’un mateix.

I com a consiliari, normalment, m’he sentit com un més, fent la meva aportació a partir de la meva vivència de l’evangeli i acollint la Bona Notícia que m’arriba a través dels companys i companyes de grup. Com a capellà m’ha fet bé comptar que en el grup ja hi ha el o la responsable i que el moviment també té els seus responsables. És l’estil que voldries per a tots els grups i per a la parròquia. L’experiència a l’ACO et fa pensar que això realment és possible i que de mica en mica es pot anar aconseguint en altres àmbits de l’Església. Quan aquest estil d’Església no és entès des d’alguns sectors de la mateixa Església o per part dels laics, aquí hi ha l’ACO, juntament amb altres moviments, com a veu profètica dient que és possible, no amb molts discursos sinó amb la pràctica del dia a dia.

L’experiència de ser consiliari en altres grups i haver pogut seguir de prop la vida d’altres zones del moviment m’ha fet viure la riquesa de l’ACO, amb diferents estils, sempre volent ser fidel al sentit de la militància obrera i sempre interrogant-nos a partir de la realitat canviant, de les noves realitats. Noves generacions i estils diferents, cadascú fent la seva aportació. Debats en les trobades de responsables i en els Consells, una vida que bull, de vegades acords difícils. Més enllà de la reunió de grup i de la revisió de vida, hi ha una visió de l’Església, de la societat, de món obrer i per damunt de tot la consciència d’una missió concreta. Com n’és de difícil no aigualir-se i continuar essent fidels a les tres lletres de l’ACO, i com costa no perdre el tren del que realment passa al nostre entorn!

És el repte que vivim a l’Església i al món obrer. Encara a l’ACO, hi ha diferents generacions on el debat és possible, on les diferents aportacions són possibles, on els canvis periòdics en les diferents responsabilitats van fent possibles diferents estils i aportacions tant a nivell de grup com de zones i moviment. Un espai on tothom té el seu paper, si el vol, la seva veu, la seva aportació... avui com a militant, demà com a responsable, i demà passat una altra vegada com a militant. Tant de bo ho poguéssim viure en molts llocs això.

No sé per on passarà el meu futur, però sí que hi ha molta vida, moltes persones i un moviment amb qui hem fet camí, que ha marcat la meva manera de ser cristià i capellà, i això ja està aquí. Tant de bo, allà on estigui, pugui seguir creixent en la vivència de la fe, de l’Església i del compromís que hem compartit a l’ACO.

Tant de bo les joves generacions poguessin recollir de l’ACO tot això que ens ha donat vida fins ara. Es fa difícil pensar en el futur, però sí que no hauríem de perdre el to profètic, ple d’esperança, per al món obrer i per a l’Església. El futur l’anirem fent entre tots, recollint el que hem viscut com a col·lectiu i fent-ho present en la realitat actual.

Josep M. Puxan Publicat a 50 anys, l'experiència de l'ACO. Documents d'ACO núm.10, octubre 2003