Passen els anys i encara no sé posar paraules a la teva
absència; imagino que ja no fan falta però, tot i així, en aquest nostre
reinventar-nos continuat seguim sovint desorientats i anestesiats per la rutina
i les seguretats.
Tot va massa ràpid i no sabem parar; no sabem dir prou a
tanta injustícia, a tanta precarietat que ens envolta.
Puxan, amb el teu fer silenciós feia molt temps que
havies dit prou; miraves el present cara a cara amb fermesa i tossuderia i ens
mostraves noves maneres de comprometre’ns sense excuses, sense mediocritats.
Passa el temps però encara em cal mirar l’horitzó per
deixar que parli el cor, per a continuar
parlant de tu i demanar-te que, des d’allí on siguis, ens regalis un trosset del teu cel que, de
ben segur, també és el nostre.
Mª Lluïsa
Viñals
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada