Els teus amics i amigues, feligresos, veïns, familiars, companys, et recordem vivament. I volem aprofitar aquesta eina per compartir moments, experiències, records... de tot allò que ens has aportat.

dimecres, 17 de setembre del 2008

Una carta amb la llum del Josep Maria

El Josep Maria cristià, apassionat per la germanor, amistós, servidor, fidel, programador, organitzador, treballador, sensible, proper, lliure, concret, alegre, senzill, profund, profeta, gratuït, detallista, atent a la vida, crític, promotor de servidors i apòstols, el Josep Maria home de fe i capellà de l’Església de Jesucrist, servidor del laïcat cristià organitzat en Moviments, home de pregària, totalment lliurat a Déu i als altres, el Josep Maria que vam disfrutar com una lluminosa i amagada visita de l’Esperit de Déu, apareix amb molta transparència en les tretze cartes que conservo d’ell i que m’envià a Galícia al llarg dels anys. Havíem sigut companys de curs, de grup de revisió de vida, havíem col.laborat plegats, essent seminaristes, a la mateixa pastoral, s’havia fet amic d’una de les meves germanes, i manteníem l’amistat de lluny estant doncs jo vivia, i visc, a Galícia. Ara al rellegir les seves precioses cartes ( no sabria quina triar como a mostra!) m’ha tornat, proper, el seu alè d’home sant molt a l’estil de Jesús de Natzaret. La que reprodueixo te data de 1 de novembre de 1989. Acabava de morir el meu pare. Vet aquí el text, del que em permeto subratllar aquesta frase: “prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots”.

“Penso en tu, Xosé, penso en el teu pare, en la teva mare, en la Rosa Mª, en la darrera llarga xerrada que vàrem tenir parlant del pare, de la mare... tot aquest misteri de l’amor, de l’acolliment, del perdó, d’unes vivències difícils d’esborrar...

He anat a celebrar missa de 2/4 de 9 del matí a St Sebastià... una colla de gent, gent molt senzilla, del barri, experiència de Déu en la pregària de la comunitat, rostres que eren ja una proclamació de les benaurances. La Paquita, el Justo, la Teresa, coneguts i estimats en el barri, atents als altres, des de l’ajuda fraterna, des de l’escola. Quina dificultat a escriure, quina capacitat per a estimar!

El record i la imatge viva i punyent del despatx d’ahir, feia temps que, amb tan poca estona, no palpava tanta misèria: l’home que plorava perquè no sabia com fer arribar les 25.000 ptes a final de mes, la mare d’un xicot drogaaddicte, una noia de 20 anys apallissada constantment pel seu company, avui sense feina i alcoholitzat, la dona amb sis fills deixada pel marit... Sort que després, baixant a la reunió a Sta Engràcia trobava pel carrer tota una vida d’esperança: la filla de la dona deixada pel marit que venia tota contenta de treballar perquè ara li havien fet contracte per sis mesos i entre ella i sa mare, de mica en mica, se n’anirien sortint; la Paqui, la Montse, el Javi, de l’Associació de Joves contra l’Atur, que van treballant amb eficàcia; l’Aurora monitora dels menjadors d’estiu; el Jose que em va dir que sí a la meva proposta d'intentar seguir els nanos més grans dels menjadors d’estiu...

És l’aiguabarreig de la vida, mort i resurrecció, fang i esperança. Però de totes maneres, allà, en aquell “cuchitril” continuen vivint aquell pare i les dues filles, continua aquesta pensió de misèria per a tanta gent d’arreu, i això fa mal.

Visc la impotència, la contradicció de la meva vida on no em falta res, l’estil de vida de tants i tants cristians, de la pròpia família, els petits pedaços que entre tots anem fent...De vegades voler dir les coses clares, no tolerar petits enganys o trampes dels qui, gràcies a això, intenten subsistir, constant equilibri entre ser presència d’amor i solidaritat –ajudar a créixer- no ferir...

D’aquí una estona celebraré altra vegada l’eucaristia, amb la gent de Sta Magdalena. Avui és d’aquells dies de “cares noves”, dels qui venen en record dels seus difunts.

Tant de bo féssim una comunitat ben acollidora, exemple i estímul de santedat, de “marcats” per la sang, per la vida i la festa de Jesús i de l’evangeli...

Aquella dona que viu a la plaça Lesseps, s’ha quedat viuda i de tant en tant ve a missa aquí, perquè “aquí hi veig Jesús, en la vostra comunitat, en aquesta gent tan senzilla”.

Quan contemplo tota aquesta varietat de persones, de situacións, de grups... aquesta possibilitat i aquest do de poder-hi pensar i fer-ne pregària, em sento un privilegiat.

Tinc tantes possibilitats que hi ha tanta gent que voldria per a ell!

L’altre dia deia en Joan, del grup de l’ACO, “joder, ahora no tengo ni un rato ni un rincón para hacer lo que hacía hace unos años, leer un rato, escribir, pensar... Ahora la casa se nos ha hecho pequeña, cuando estoy en casa mi mujer no está, yo hago la cena para todos y acuesto a la pequeña, cuando ella llega y cenamos todos... a aquellas horas no estás para nada más que para recogerlo todo y acostarte”

Prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots, faig de la celebració eucarística diària la celebració de la meva vida, unida a la de Jesús, i donada als altres, quantes vegades mentre vaig fent en veu alta la pregària eucarística, el meu pensament fa present persones i situacións, petits serveis que durant aquell dia he de fer, persones que he de veure...

Xosé, per avui et deixo... Baixaré a obrir, és aquest moment bo que la gent va arribant, que uns i altres comenten, que van entrant o es queden a fora fent la tertúlia fins el moment de començar...

L’Emma, la meva neboda ara passa uns dies a Girona, a casa seva. Si no hi ha res de nou el dia 9 de novembre torna a ingressar ja per a fer el trasplantament. Ella està maquíssima, els seus pares molt valents... Ara tots vivim l’eufòria de la seva vida, la por al que passarà, la incertesa del seu futur... en el fons vas pensant que és la qüestió fonamental de tota vida, sempre com a do, sempre en interrogant... aquest fet palès, dictaminat, fet malaltia greu, és quan tot el que és “el misteri de la vida” apareix a la llum... vida-mort, salut-malaltia, certesa-interrogant, és descobrir també la lluita aferrissada, desesperada per a la vida... la lluita de la humanitat ( tants i tants recursos humans i materials en els hospitals) dels pares, de la família, dels amics...

I ara sí que et deixo, units en la vida que ens envolta i en la mort i el dolor que compartim en la mirada serena de la resurrecció, una forta abraçada, i una forta abraçada per a ta mare i per a la Rosa Mª. “

Xosé A. Miguélez Díaz