Els teus amics i amigues, feligresos, veïns, familiars, companys, et recordem vivament. I volem aprofitar aquesta eina per compartir moments, experiències, records... de tot allò que ens has aportat.

diumenge, 16 de desembre del 2007

Josep M. Puxan, un bon amic

Ja ho sabíem, que estava malalt. Tenia un càncer amb metàstasi, que s’anava medicant amb un nou tractament. Amb sornegueria, explicava que es prenia un parell de pastilles pel càncer i una dotzena més pels efectes secundaris d’aquestes pastilles. Però anava fent. L’aturada cardíaca del dilluns 5 de novembre ens va deixar tots ben parats i amb la necessitat de plorar-lo col·lectivament. No hi va haver enterrament, perquè havia deixat el cos a la ciència. I gairebé no hi va haver funeral. El dimecres següent, a la missa de difunts de la parròquia, es va pregar també per ell, amb una total discreció, com ell mateix havia deixat dit, entre tots els altres difunts. El bisbe Carrera va presidir l’Eucaristia i es va mossegar la llengua com hagués volgut en Puxan i va defugir qualsevol referència explícita a ell. L’església de Santa Engràcia, a Nou Barris, plena de gom a gom, va mantenir el to i la complicitat. Alguns, però, no vam ser tant disciplinats. L’Agulla primer va muntar-li un petit homenatge en el seu bloc. Després vam muntar-li un bloc sencer, perquè tothom pogués expressar-se (http://puxan.blogspot.com). I encara un parell d’amics van organitzar una trobada de gent simplement per compartir-ne records, a la qual van assistir alguns dels seus germans. Quan algú mor, semblem obligats a fer una mena de panegíric, però la veritat és que en Josep Maria Puxan va deixar una forta empremta en molta gent, i una empremta d’evangeli. En els seus 58 anys de vida, va passar els anys de capellà a Martorell i a les parròquies de Santa Maria Magdalena i de Santa Engràcia, a Nou Barris de Barcelona. Va ser consiliari de la JOBAC, de la JOC i de l’ACO, amb diverses responsabilitats. I en la seva tasca parroquial va animar tot allò que es podia animar, posant-hi el cor, i, també, un cap assenyat. A mi em produïa una certa admiració que als seus cinquanta anys –l’edat en què vaig tenir la sort de tractar-lo– encara tingués energia per anar de colònies i per estar tan al costat dels més joves. Sempre en moviments de treballadors cristians i en parròquies de barri sabia bé què era el treball que requeria esforç físic. Va ser conegut com a “Mossèn Garrafa” perquè va treballar molt de temps com a repartidor de vi fins a herniar-se. A mi m’impressionava també el seu esperit de pregària. Vam coincidir amb en Toni, la Cristina i en Javier a la comissió permanent de l’ACO i sempre encetàvem la reunió amb una pregària, que em sembla que ha estat de les més serioses en què mai he participat. Ell es llevava a les 6 del matí i ja s’hi posava. La seva era una pregària de les persones, de disponibilitat total, de posar davant de Déu el que entenia i el preocupava i de vegades el que no entenia i el que el feia sentir impotent. Sempre. Amb regularitat. Ens va explicar una vegada que un seminarista que hi havia a la parròquia l’havia denunciat a l’arquebisbe, perquè quan deia missa a primera hora del matí –amb la presència d’un molt reduït nombre de persones al voltant d’una taula– no es revestia com diuen els cànons. Diu que el cardenal Carles el va cridar per renyar-lo, però que després no va gosar ni tan sols treure el tema. Tenia la necessitat d’una vida espiritual intensa, que desenvolupava a monestirs diversos, com Puiggraciós i Solius. Tot i la situació eclesial, especialment en l’època del cardenal Carles, en Puxan no era persona de crítica continuada o fàcil a l’Església. De fet el preocupava que els moviments i les parròquies estiguéssim pel que havíem d’estar: que fóssim acollidors, especialment amb els més pobres, que coneguéssim l’evangeli, que estiguéssim compromesos al servei de la gent. Tampoc no era especialment amable amb les jerarquies, a les quals segurament irritava amb la seva actitud una mica burleta. Li disgustava l’ambient llagoter i tan poc evangèlic que de vegades envolta “les altures”. A part del seu sempre bon humor, assenyalaria la seva absoluta manca de protagonisme a l’hora de fer les coses. Defugia tot allò que el fes destacar i hi podies comptar sempre que s’havia de fer alguna cosa feixuga o desagradable. Era un treballador infatigable, que, no obstant, feia confiança a les persones i sabia treballar en equip. De fet ho va demostrar amb escreix en moments de crisi: quan va obrir la parròquia als immigrants sense papers perquè s’hi tanquessin, però comprometent-hi les entitats del barri interessades a fer-ho, conscient que ell ni era l’amo de la parròquia ni podia responsabilitzar-se sol de tot allò. Quan va haver de ser intervingut quirúrgicament va saber delegar en la comunitat parroquial totes les tasques pastorals. I n’estava orgullós, que la parròquia funcionés sense ell! Quan va recaure en la malaltia va saber plegar veles en moltes activitats, delegar de veritat. I cuidar-se, o almenys això deia. I des d’un segon o tercer terme continuava animant el personal. I va saber valorar l’amistat i les relacions humanes, que va cultivar fins al final. Era conegut i estimat al barri. Recordo que alguna entitat totalment laica del barri me n’havia parlat en termes molt elogiosos, sense saber que ens coneixíem, pel seu esforç per mantenir una actitud positiva respecte als musulmans i a les persones immigrades en general. De fet, en Puxan ja feia temps que formava part del meu santoral particular. No era pas perfecte ni té miracles coneguts, ni ningú al darrere amb molt de poder o de diners, i ha mort per un correntíssim càncer. O sigui que no prosperaria cap causa per beatificar-lo. Però no feia trampes, era honestíssim i ens va ensenyar com es podien viure, a fons, les benaurances. Segur que continuarà acompanyant-nos com ha fet sempre i que, com diu la Carme Gomà, en el bloc, el nostre retrobament serà una festa!
Mercè Solé. Article publicat a la revista l'Agulla, número 57.

diumenge, 9 de desembre del 2007

Una amistat per a tota la vida

Nosaltres vam conèixer el Josep Maria a les colònies de Sant Salvador de Torroella als anys 70, quan ell era un jove que volia ser capellà, i nosaltres unes nenes.

Al cap dels anys, i després d’haver fet camins molt diferents, vam retrobar una amistat d’adults que hem conservat tota la vida.

Un parell de vegades a l’any, ens trobàvem per sopar i xerrar de qualsevol cosa. Recordem amb afecte el dia que el Josep Maria ens va convidar a sopar a casa seva, a la rectoria de Santa Engràcia i orgullós ens va ensenyar la seva parròquia i el seu barri.

Sempre trobava un forat a l’atapeïda agenda que tenia, per arribar-se a Masquefa i passar una estona amb nosaltres. Una d’aquestes vegades, vam sopar sota la lluna al costat de l’ermita romànica de Masquefa, que aquí anomenem “el Cementiri Vell”. Va ser una vetllada especial que moltes vegades hem recordat tot dient que ho repetiríem. Ara, però, aquella nit d’estiu ja és un record irrepetible.

Per a nosaltres, el Josep Maria ha estat una persona molt propera que ens ha demostrat afecte i confiança. Veritablement hem tingut un bon amic.

Carme Matas, Mercè Parera i Sílvia Tomàs

Masquefa

dimecres, 28 de novembre del 2007

"Curas" com tu mai no s'esborren...

Josep Maria, fa molt de temps que ens coneixem, quan jo feia de responsable de grups de confirmació del nostre "arxiprestat Trinitat-Roquetes". En aquest temps vaig viure amb intensitat la força de l'Evangeli, tu amb l'exemple donaves força al meu treball, deixant fer, però sempre atent al més petit detall. Saps molt bé que van ser uns anys meravellosos i d'esperança. No estàs amb nosaltres, però no et preocupis, "curas" com tu mai no s'esborren i t'omplen d'alegria. No vull agrair-te res, per que m'enviaries a fer "puñetas", però deixa'm dir-te que segueixes estant amb nosaltres. Has estat com amic, "cura" i....... el millor que m'ha pogut passar, conèixer-te.
Santi

dimarts, 27 de novembre del 2007

La zona de Nou Barris sempre et tindrà present!

Som el Comitè de zona de l'ACO de Nou Barris i des d’ aquí volem fer un petit homenatge al nostre estimat Josep M. Puxan. Ara que ja fa uns dies que ens ha deixat podem dir que pensar en ell ens produeix un sentiment d’enyorança,de pau, de tranquil·litat, de goig, de gratitud per haver-lo conegut i compartit amb ell les nostres vides.
Ha estat molt gran la empremta que ens ha deixat amb la seva manera de viure la vida. La seva militància a l’ACO ens ha ensenyat a viure una manera característica de ser església evangelitzadora i transformadora dins del món obrer. Ha contribuït a que les nostres comunitats siguin obertes , acollidores i portadores de l’esperança de l’Evangeli a aquelles persones més febles.
Per a la zona de Nou Barris ha estat un referent, ja que ens ha acompanyat durant molts anys.La responsable de zona s’ha sentit acompanyada, sempre podia comptar amb ell ja que formaven “el petit comitè”. Ens ha ajudat a aprofundir en la paraula de Déu i rellegir-la a la vida. Ens ha fet costat als responsables i als militants sempre atent al moment que passava cadascú, amb respecte però ajudant-nos a reflexionar i a anar a fons. Sempre ha estat disponible i arribava allà en nosaltres no hi podíem. Feia aportacions, però sempre deixant-nos el protagonisme als militants. Ens ajudava a veure el costat positiu de les coses. Ens ha donat una gran lliçó de vida. Ens ha ajudat a créixer com a persones, com a militants i com a zona.
Gràcies per tot el que ens has donat.

“I si vivim per a ell vivim, i si morim per a ell morim. Tant si vivim com si morim som del Senyor. Si el gra de blat no cau a terra i no s’enterra mai no fruitarà, però si s’enterra fruit abundant donarà, un fruit de vida que no morirà. Ens cal morir per a donar fruit, a les mans teves els meu esperit.”

De tot cor,

El comitè de zona de Nou Barris

Una paraula amable i esperançadora

Recordar Josep Maria Puxan vol dir tenir-lo com a exemple de servei als homes i dones i a l'Església. En tenim molts detalls i anècdotes, d'ell. Però ens quedem amb una: la seva paraula sempre amable i sobretot esperançadora. ¡Gràcies per tot el que ens has donat!
Carmen-Santi

diumenge, 25 de novembre del 2007

50è. aniversari casament Miquel i Carmen

Benvolguts,
Estava dubtant a enviar-vos un escrit que va fer el mes passat en Puxan en motiu del 50 aniversari de casament dels meus pares. Com veureu en Puxan ha mantingut una relació amb la meva mare arrel de les colònies de Martorell. Pensava que era molt personal, però al final m'he decidit a compartir-lo amb tots vosaltres. Adreço una foto d'en Puxan i la mare a l'aniversari del la parròquia de Santa Mª Magdalena, del que ell havia estat rector i encara hi treballava com zona de l'arxiprestat. Gràcies por tot.
Una abraçada. Liria Román

Ostres, ens fem grans!

No es malo, a veces mirar hacia atrás para agradecer y recoger todo lo que la vida nos ha dado, buenos y malos momentos, que han marcado nuestras vidas, que nos han ayudado a crecer, a hacer camino, a ser lo que somos. Mirar hacia atrás para seguir haciendo camino, con lo que ahora somos, en unas situaciones siempre nuevas afrontando nuevos retos.

Era el año 72, yo, un chaval de 22 años llegaba a la casa de colonias de Martorell y allí me encontré con “la Sra. Carmen”, la “cocinera”, y sus dos hijas, la Encarna y la Liria, y pronto con Miguel que subía algunos fines de semana. Fueron 12 años de convivencia, años llenos de vida, de anécdotas. La Sra Carmen, como la llamábamos, desde su cocina estaba al tanto de todo, ¡cómo quería a cada niño y niña!, ¡cómo mimaba a los monitores!. Desde su labor constante nos iba explicando la vida de su comunidad, de su barrio, de sus luchas. A nosotros, gente de pueblo, nos abría los ojos a una realidad muy distinta, le gustaba explicar, nos gustaba escucharla.

Éramos muy jóvenes. Sus hijas unas niñas. Podíamos con todo, no parábamos.

¡Qué cosas la vida! En el año 84 me piden de venir a Sta Ma Magdalena. Siempre recordaré mi primera reunión en el Consejo Pastoral, mi primera celebración... la casita, los locales, Carmen, allí estaba... Desde el primer momento ella y esta comunidad me hizo sentir en mi propia casa, todo lo que había explicado Carmen durante muchos veranos ahora lo vivía yo mismo.

Años en Sta Ma Magdalena, compartiendo muchos y muchos momentos, siempre dispuesta a colaborar, a veces sola, a veces con Miguel, con sus hijas, con sus yernos, cada uno des de su manera de ser. Nada daba miedo si todos nos uníamos.

La gran lección. El paso de los años, ir descubriendo nuevas llamadas, dejar unas cosas y coger otras, a veces con tristeza, dando paso a otros, cuando ya no podemos con unos compromisos. Los años, los achaques, situaciones familiares... ay, la vista, ay las rodillas, ay los mareos,... .

Carmen, Miguel, Encarna, Liria, ¡aquí estamos! Recuerdos y testimonios unos para otros. Juntos fuimos actividad desbordante, ahora aparentemente menos activos, pero con una vida llena, dando quizás más profundidad, comunicando vida, la vida de Dios, comunicando paz. Todo lo que hemos vivido, nos ha hecho ser lo que somos.

Gracias Padre, porque hoy nos haces contemplar en Carmen i Miguel unos signos de tu amor, gracias porque en tantos gestos de amor descubrimos tu presencia. Que tu Espíritu nos acompañe y nos descubra cada día qué quieres de nosotros.

Que juntos podamos ir haciendo camino, dándonos y dando a cada momento lo que está en nuestras manos, lo que tu esperas de cada uno y cada una en cada momento de nuestra vida.

JOSEPMª PUXAN

Sempre a primera línia...

Era un 20 d’agost del calorós estiu de 1949, segurament a les acaballes de la postguerra però encara amb “cartilla de raccionament”.

La Quimeta ( la nostra mare ) anava de part, ja sense mare l’assistia al carrer Bruc la llevadora i la seva germana gran. Al menjador, segurament fumant cigarrets, en Jaume ( el nostre pare ) i el seu cunyat i amic en Pepe.La llevadora surt i diu que tot ha anat be, ha nascut en Jaume.

Cinc minuts més tard torna a sortir, ara esverada i diu: senyor Puxan, en ve un altre, són bessons. Era en Josep Maria.

En el si d’una família molt catòlica, conservadora i de classe mitjana anem creixent juntament amb els nostres germans, que van naixent un cada any darrere nostre. Després, al cap dels anys la petita, la Mercè. Som set, tres nois i quatre noies.

En aquest context, en Josep Maria fa el batxillerat de lletres (jo el de ciències) i amb el títol de batxiller superior (el nostre pare i ell suposo que també tenia clar que aquests estudis i una edat eren necessaris abans de prendre la decisió) marxa al seminari, a la Conreria. És el primer a marxar de casa.

Segurament allà es comença a gestar el que seria el tarannà d’en Josep Maria i que tots els que heu compartit vivències amb ell coneixeu perfectament.

Per a nosaltres, i per a mi certament, va significar una obertura a moltes coses, segurament va ser un referent per anar abandonant una actitud més conservadora pròpia de l’ambient familiar i de l’època per evolucionar cap a actituds més obertes i lliures.

De totes maneres, no sé si per atzar o perquè ell estava més a punt, sempre ha estat a primera línia, jo a segona. Quan va morir la mare, ell va baixar a Canet amb l’ambulància i el pare. En els últims moments del pare també va estar al peu del canó, jo en un segon pla.

Sempre pendent dels pares, del pare en el 20 anys de viduïtat, assumint també funcions específiques a casa. "Això deixeu-ho, que ho farà o ho arreglarà en Josep Maria", havíem sentit sovint del nostre pare.

Sempre pendent, fent costat als germans i nebots

Vosaltres, els seus amics i amigues, coneixíeu i gaudíeu d’aquest acompanyament. Nosaltres també. Especialment en el moments difícils, hospital, situacions delicades... Els nebots desplaçats per circumstàncies diverses a Austràlia, Japó, Nicaragua...varen comptar sempre amb el suport dels correus d’en Josep Maria.

Aquestes són unes pinzellades d’en Josep Maria familiar, segurament idèntic al que vosaltres els amics heu conegut i estimat, perquè tenim molt clar que en Josep Maria tenia la família de sang, però també la gran família d’amics, amigues i persones que en les diferents tasques han anat passant per la seva vida.

A tots s’ha lliurat amb il·lusió i gran estima.

Aquest és en Josep Maria, sobre tot proper en els moments difícils però també gamberro, fotetes i divertit com el primer en les celebracions o quan les circumstàncies o permetien ..o no.

Josep Maria, t’hem de recordar amb joia i esperança com ens vares demanar, i ho farem. És més, ja ho hem fet però et trobarem a faltar als dinars dels dimarts, als dinars familiars, a Canet, al ritual de trencar l’ou de pasqua.... Com tots els que estem ara aquí, en tants i tants moments.

Josep Maria, fins sempre.

Jaume Puxan

Un sopar emotiu

Ja ens hem vist. El passat 22 de novembre, ens vam trobar una cinquantena de persones (alguns dels seus germans, companys capellans, gent de l'ACO i de la JOBAC, del barri...) a l'escola de l'Infant Jesús, a Gràcia, per recordar en Josep M. La veritat és que va ser un acte molt senzill: un sopar fred, un "powerpoint" (que podeu baixar-vos d'internet des d'aquest mateix bloc), un compartir emocionats, a voltes divertits, sempre vitals, records d'en Josep M. i de l'empremta que ha deixat en el barri i que ha fet que, persones ben allunyades de la fe, hagin expressat la pèrdua d'un punt de referència. Vam compartir escrits que ens havia fet, vam recordar com, malgrat el seu oficial refús de les noves tecnologies i la peça de museu en forma d'ordinador que utilitzava, feia servir el correu electrònic per compartir pregàries i per acompanyar les persones, preparava acuradament reunions, celebracions i homilies, i, quan estava massa malalt per aguantar segons quins ritmes es feia present amb curtes visites, o trucades, o correus. Vam lamentar que la seva manca absoluta de protagonisme l'hagués portat a evitar publicar algunes de les coses que escrivia i vam pensar que estaria bé que algun dels seus antics companys mirés si hi hauria materials publicables.
I, acompanyats per la guitarra d'en Xavier Morlans, vam acabar cantant. En el bloc trobareu l'escrit que ens va llegir en Jaume, "el bessó", en nom de la família. I també algunes fotografies que ens van portar la Teresa Cuxart i en Salvador Clarós: vam quedar paradíssims en veure un Josep M. en sotana en un sopar "de gala" a les èpoques de la JOBAC ("Vivir para ver!"). Finalment vam distribuir uns punts de llibre com a record. Si algú vol fer-ne per al seu grup o per al que sigui, se'ls pot baixar des d'aquest mateix bloc.

dimarts, 20 de novembre del 2007

Germà divertit i espontani

Com estava anunciat, vam aplegar-nos al Casal de Rubí més d'una vintena de companys preveres del Josep Maria Puxan. Com va dir el Pep Soler, el record amical tenia la millor expressió en l'Eucaristia que compartíem, com tantes vegades havíem celebrat junts.
El relat dels deixebles d'Emaús ens aproximava a l'espiritualitat del Puxan que ha estat per a tots els qui l'hem tractat, un amic que ens HA ACOMPANYAT amb la discreció i tendresa que es fa tant clara i pedagògica en aquesta història.
Vam anar desgranant records i testimonis...La seva autoexigència i austeritat. La seva ironia i sortides, de vegades sorprenents... El seu estil tant lliure... i a la vegada tan ordenat en el treball, en el servei, en la preparació de les reunions i l'agenda...La seva voluntat exemplar en la pregària que feia diàriament a les sis del matí, com una necessitat connatural a totes les altres activitats del dia... Algú deia que les benetes de Puiggraciós solien comentar als hostes de pas: "l'altre dia va venir en Puxan a fer recés i va dir..." Ja era algú de la família...puntual en el seu ritme de trobar uns dies de recés. Creia que els laics tenien un paper fonamental en la comunitat i així va poder viure la malaltia en contacte directe amb la comunitat, i entenia el seu paper de prevere amb un estil molt proper, molt horitzontal...Pensava que el ministeri era això, un servei. Era un treballador, un obrer del Regne. Amic de tothom, relacionat amb creients de tota mena i persones allunyades del contacte amb l'Església.
Coincidíem que la seva energia i capacitat de relació i d'arribar a fons a les persones...estava arrelada en l'evangeli de Jesús, que anava alimentant amb una lectura pacient i constant,-la lectura de la Bíblia li agradava tant o més que la xocolata!- que il.luminava rostres de persones i situacions de vida, detalls de vegades insignificants. Ha sigut un germà divertit i espontani... però també, per a nosaltres, un mestre en el servei als grups, a les comunitats i a cada una de les persones que han pogut connectar amb ell. Vam donar gràcies a Déu per aquest testimoni entranyable que ens ha deixat el Puxan. A reveure! Josep M. Fisa

En Puxan, el nostre amic i consiliari

Ens costa d’acceptar, però en Josep Maria ja no és entre nosaltres. La nostre petitesa humana ens fa sentir en aquest moment més orfes, tot i que creiem que ell ja gaudeix de la plenitud de Déu.

El grup d’ACO, hem compartit la vivència del seu acompanyament al llarg de tants i tants anys. Veiem que ens és difícil poder expressar des de la paraula, tot el que hem viscut i hem rebut del Puxan. Avui sentim aquest buit físic entre nosaltres, però el tenim molt present en els nostres cors.

El Puxan, com tothom l’anomenava, ha estat un home de fe, d’esperança i d’amor als germans, el que en diem un “home de Déu”. En ell s’han fet realitat les paraules de l’evangeli: “jo no he vingut a ser servit, sinó a servir”. Ho ha viscut i n’ha estat testimoni entre la gent del barri, de la JOBAC, la JOC i l’ACO, i de la comunitat parroquial, entre tanta i tanta gent que ell ha acompanyat.

Com a consiliari i company, ens ha deixat un testimoni que és una petjada profunda. Hem rebut a través d’ell, estimació, comprensió, alegria de viure, coherència de vida des de l’evangeli, i coratge per continuar endavant vencent les dificultats. Un testimoni de com ha viscut la malaltia que ens ha impressionat.

Donem gràcies a Déu per haver pogut fer camí junts amb en Puxan durant molts anys. Puxan, et demanem que des del Pare, continuïs acompanyant-nos!!

Carme Calzada, Salva Clarós, Lourdes Gimenez, Liria Roman, José Antonio Ruiz, Montserrat Sidera.

(Grup Pla de Fornells (ACO Nou Barris)

En acabar el curs, un agraïment molt especial!

Hola us envio l'editorial publicada en el Full Parroquial de la nostra parròquia de Santa Engràcia i escrit pel propi Josep M. i que va sortir el passat mes de juliol. Espero que la trobeu interessant. Gràcies, Carles Benito
El mes de juny que tot just hem acabat, és un mes d’avaluacions i revisions, mirar enrere, com ha anat el curs, en què podem millorar. És un temps de celebracions, quasi cada grup i activitat acabem amb una celebració, de vegades amb la celebració de l’Eucaristia en el grup, sovint amb un berenar, sopar o dinar. També és el moment de mirar endavant, d’apuntar alguna idea per al curs vinent... Voldríem ajudar-nos a viure amb realisme el moment present d’església i de societat, sense enyorances del passat, buscant de dur a terme la nostra missió evangelitzadora ara i aquí, partint dels que som, com les primeres comunitats, també reduïdes però plenes de la vitalitat de l’Esperit. Per una vegada deixeu-me abusar del privilegi d’haver d’escriure cada mes aquest full per expressar un sentiment molt personal d’agraïment, a tota la comunitat, a moltíssimes persones i grups, i als companys capellans. En començar el curs us comunicava el meu estat de salut, un càncer, en aquells moments els oncòlegs ja començaven a parlar dels bons resultats de la medicació totalment nova que estava prenent, però vosaltres mateixos vèieu els efectes secundaris de la medicació (cansament, dolor a les articulacions...). Des d’aquell moment són incomptables les mostres d’afecte i la disponibilitat a fer-m’ho tot més fàcil. Quants i quants petits detalls al llarg del curs, quants petits i grans serveis m’han permès arribar a final de curs, sí, molt millor que quan vam començar. Entre tots heu fet possible que la comunitat es ressentís el mínim de la meva situació personal. Potser sí que algunes coses... però a partir d’això vull mirar el futur amb la mateixa il·lusió i agraïment que miro el passat, entre tots farem possible la comunitat que volem, entre tots respondrem generosament a la crida que Jesús ens continua adreçant personalment i comunitàriament, a cadascú des de la nostra situació “aneu, jo us envio”.

És un gran regal poder viure una malaltia, en aquest cas un càncer, tant i tant acompanyat... des del primer moment quan encara ningú no en sabia res, per la família i després per al comunitat, pels amics... des de la fe units en la pregària, i des de l’estimació com una font constant d’energia. Fins que un no ho viu en la pròpia pell potser costa d’entendre, però també un regal sentir-te fent camí amb moltes persones que viuen la mateixa situació o situacions semblants.

Moltíssimes gràcies a tots!

Full Parroquial Parròquia de Santa Engràcia

Juliol/agost del 2007

Gelat de torró de Josep M. Puxan

La família Puxan, que quasi tots els estius ens reunim per dinar a Canet de Mar, gaudíem d'un gelat de torró que preparava cada any en Josep Maria. Jo en conservo la recepta que em va escriure, i ara que ve Nadal, podem guardar un d'aquests torrons de xixona (que triguen tant a caducar) per fer-ne gelat a l'estiu.
Fórmula 1
½ litre de crema (potax, royal...) Una vegada feta, no cal deixar-la refredar del tot) s'hi afegeix el torró esmicolat. Quan estigui fred es posa a la nevera, o directament al congelador. Al cap d'una hora o hora i mitja, haurà començat a cristalitzar, es treu i es remena bé i s'hi ha d'afegir 200 g. de nata muntada. Es pot tornar a remenar al cap d'una hora i ja deixar-ho.
Fórmula 2 400g de nata muntada S'hi barregen 3 rovells d'ou i seguidament el torró esmicolat. Després les clares a punt de neu (que s'han d'incorporar suaument). Es posa al congelador... i ja està llest. S'hi pot afegir un raig de conyac. Salutacions. Francesc Balagué

divendres, 16 de novembre del 2007

Un no sé què

A aquestes alçades em penso que no desvetllo cap intimitat si us dic que m’he tornat molt descreguda, sobretot pel que fa a tot el tema de les religions i especialment la nostra, la catòlica. Però tampoc és cap secret que durant força anys vaig pertànyer a allò que en diuen “un moviment de cristians de base” i, concretament, a la JOBAC (Joves Obrers de Barris i Ambients Cristians, tot i que cadascú traduïa l’acròstic a la seva manera), avui en dia fusionada dins la internacional JOC (Joves Obrers Cristians). Cóm vaig anar a petar aquí no fa al cas, és una altra història, peró va ser de la mà del Josep Mª Puxan. Sóc una descreguda, és cert, però les persones com el Josep Mª Puxan m’han fet respectuosa cap a les creences personals de cadascú. Si mai he volgut una Esglèsia, ha estat l’Esglèsia del Puxan. El Josep Mª, i el pas per la JOBAC, forma part de la meva història i no vull ni puc renunciar-hi perquè sóc com sóc, en bona mesura, per aquelles reflexions dels divendres al capvespre; o aquelles trobades en les que el Puxan ens deixava xerrar durant hores a la nit però ens despertava sense miraments (sou grans per anar a dormir tard, sou grans per aguantar i llevar-vos dora), les trobades a Santa Cecilia on vaig conéixer gent que em fa somriure, només de pensar el seu nom, amb els nostres rituals (canviar lletra de cançons, fumar de la mateixa pipa, visitar el cementiri, caçar gamusinos…) i després arreu Catalunya (un record especial per la MontseVilanova, avui en dia tan descreguda com jo i molt bona gent). La JOBAC, i el Josep Mª, em van fer descobrir altres realitats, altres zones, com el barri de la Trinitat, Nou Barris o Ciutat Meridiana (“cuando subo Pla de Fornells, la cuesta arriba, ay cuesta amiga, ay cuesta arriba”), i la seva gent. I les seves esglèsies, al voltant de les quals es forjaven projectes de futur en llocs força desesperançats o una mica desesperants. El Josep Mª, com diu el Lluís Llach, té “un no sé qué” -sí he dit té, perquè feia tants anys que n’havia perdut la pista que quan el recordo, ho sento en present- que ens feia agafar confiança. Mai va evitar respondre els nostres dubtes o crítiques, fins i tot les més irreverents. No m’extraña que doni el seu cos a la ciencia: és un gest molt seu. Generós i... Sorprenent, com quan deia “dormo cinc minuts” al tren i, a l’instant, s’adormia i als cinc minuts, clavats, estava despert i fresc. Amb ell –i entre tots- ens vam fer grans. Ni millors ni pitjors… Anècdota: La meva besàvia i la meva tieta tenien una botiga de queviures a Can Carreras. El Josep Mª repartia garrafes de vi (crec que de Cal Simó,si erro,m’ho dieu) i un dia no tenia diners per tornar el canvi i la meva tieta li va dir: “no cal: ja m’ho donaràs!” I la meva besàvia,l i va retreure, desconfiada. “Pero madre –li va dir la tieta Inés- como no voy a fiarme: ¡si es el cura!” i l’abuelita Anastasia va exclamar “¡cómo va a ser el cura con estos pelos y esta ropa!” Mossèn Garrafa. No recordo la darrera vegada que el vaig veure. Crec que va ser a l’estació de Plaça Catalunya. Crec que es va alegrar tant de veure’m com jo a ell. I és que el Josep Mª Puxan té un no sé què…
“aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels.
Un tarannà que no estimen
els nous cretins, cabdills d'un ordre corroït i vell.
Però aquesta llum dels teus ulls
omple de fars l'horitzó (…) Tens un secret al somriure (i al riure)
que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents.
El cor et bat en revolta.
Fent-te insubmís als guardes del correcte pensament.
I aquesta llum als teus ulls
que és esperança i demà...”

Llum Saumell

"Una forta abraçada"

Aquests dies som molts els que et recordem, que volem reviure el teu testimoni. Aquesta setmana hem rellegit les teves cartes, els teus mails. Cap paraula és buida; cada frase, un sentiment; cada escrit, un alè d'esperança. El dilluns de Pasqua ens escrivies: “Visc una pau especial. El goig d'una Setmana Santa plena de vida. Sentint-me molt a prop de moltes persones que físicament no estàvem junts però sí, molt i molt a prop. Sense viure de records però si amb el record molt viu de tantes setmanes santes viscudes plegats, que tant ens han ajudat...” Hem compartit tant! Has estat al nostre costat en moments difícils i de joia i ens has acompanyat sempre amb el teu exemple de senzillesa transformadora; que ara ens costa no emocionar-nos. No podrem resumir mai amb quatre ratlles tot el què has significat per a nosaltres, la forta relació que hem mantingut durant tants anys, la teva complicitat, el molt que t'hem d'agraïr. Que la teva espurna d'alegria que no has perdut mai i que ara brilla als nostres ulls, ens sigui la força per continuar humilment el teu testimoni de coherència, de constància, de servei, de senzillesa, de pregària, d'Evangeli, d'esperança... i sobretot, d'AMOR. “Bé, res més, un record ple d'estimació, unes il·lusions compartides, un treball per al mateix...” T'ESTIMEM!! Josep Maria i Assumpta de Gelida.

dijous, 15 de novembre del 2007

Un mossèn que repartia vi

Tot va començar ja fa uns quants anys, (mes de trenta), quan va aparèixer per Martorell un mossèn amb pantalons curts i samarretes i camises llampants, que a més repartia vi.

Van ser uns anys intensos per la parròquia, es van donar embranzida a un munt d’activitats i s’ en van crear de noves, missa d’ infants, catequesis, el moviment escolta, les colònies d’ estiu, la JOBAC.....Uns eren infants, altres adolescents, joves, catequistes, monitors voluntaris o senzillament parroquians.

Passats uns anys en Josep Mª va deixar Martorell per continuar treballant a altres parròquies, però la seva manera de ser i de fer ha quedat per sempre en tots els que l’ hem conegut.

Hem continuat les nostres vides, uns sense perdre’n el contacte, d’ altres sense saber-ne res mes.

El passat mes de maig a rel de les Confirmacions a Martorell van sorgir tot un seguit de records, i de manera espontània la possibilitat d’organitzar una trobada amb en Josep Maria.

Ens ho vem anar dient els uns als altres, vem fer memòria i vem anar contactant amb gent a la que feia temps que no havíem vist ni parlat. Només aquest fet ja estat tot una experiència. La possibilitat de trobar-se amb el Josep Mº ha anat despertant en tots un munt de records i sentiments que han engrescat fins i tot a persones ara totalment desvinculades de l’ església.

Trobem la data, 17 de novembre, i ens posem a treballar en la celebració, quasi ho tenim tot enllestit, llavors, la sorpresa ...., dolor, ràbia, tristesa, impotència, una barreja de sentiments que ens descol·loquen i desprès el record, moments viscuts, històries compartides, lliçons apreses,... i de mica en mica van sortint les forces i no podem més que mirar endavant, com tu be deies.

Ens trobarem.

I tot i que no de la manera que voldríem, tu seras entre nosaltres.

Agraïts d’ haver-te conegut continuarem fent camí, encarant el futur amb il·lusió, valentia, responsabilitat, compromís, coherència i agraïment, senzillament, seguint el teu exemple.

DISSABTE 17 DE NOVEMBRE

A 3/4 de 8 DEL VESPRE A L'ESGLÉSIA SANTA MARIA DE MARTORELL

recordem per seguir avançant

Anna Gil

dimecres, 14 de novembre del 2007

Un missatge sonor

He fet aquesta petita contribució recordant en Josep Maria Puxan.
Crec que ha estat una persona excepcional. Salutacions.
Marc

Singular, auster, humà...

En Jordi i jo vam fer de cuiners en els campaments de pas a segona etapa de la JOBAC l'agost de 1991. En Josep Maria Puxan va ser el consiliari del campament. Ens vam fer un fart de treballar i això que eren vacances! L'alegria, el bon humor i la mà sempre a punt per ajudar són els trets que vam descobrir en aquest capellà singular, auster, humà... Va ser un privilegi conèixer en Josep Maria, la seva empremta no l'esborrarà el pas del temps.
Lourdes López Cobo
Jordi Soriano Márquez

dimarts, 13 de novembre del 2007

En Puxi o el Puchi

així és com anomenàvem al Josep Mª els membres del secretariat de la JOBAC. Em consta que no erem els únics. Vaig tenir la sort de compartir amb ell molts trobades i moltes anades i vingudes en els seu "4 llaunes". Llavors, malgrat la meva responsabilitat en el moviment, era molt jove. Tot i la meva incapacitat juvenil per descobrir la dimensió real del missatge que ens transmetia, si que era capaç de veure que era uns dels capellans més autèntics que he conegut mai. Directe, fotetes, generós, pencaire, aglutinador, dialogant i compromés. Amb el temps, vam tenir l'oportunitat de compartir mols estius a la casa de colònies de Pedra. La primera setmana d'agost no faltava mai a la cita amb les colònies d'adults de la Parròquia de Santa Engràcia. I això que cada any deia que l'any següent no tornaria a organitzar-les. Però sense saber-ho i ni tant sols volguer-ho, era l'autèntica ànima de la trobada. La cuinera de la casa de colònies, la Mari Carmen, el va conèixer llavors i va quedar captivada per la seva capacitat de feina per una banda i per el do que tenia per fer anar a tots allà on ell volia sense que s'adonessin. La Mari Carmen, quan ha conegut la mort del Puxi, s'ha quedat trasvalsada i m'ha fet recordar que el grup de Santa Engràcia vas ser l'últim que va passar una nit a la casa de colònies abans que la tanquèssin. Curiosament aquella última nit a la casa de colònies, abans que comencés el buidatge per a la venda, va ser la darrera vegada que vaig parlar amb el Puxi amb tranquilitat. El seu pragamatisme em va ajudar a entendre que les coses tenen un valor pel que han estat i no pel que seràn. Llavors, com cada nit, va enpredre camí cap a Riu amb el seu lot. Gràcies Puxi, pel que has estat. T'estic eternament agraït.
Juanjo Sánchez publicat també al seu bloc

dilluns, 12 de novembre del 2007

A reveure!

Aquest ha estat un "engany" consentit, Josep Mª. Què et pensaves, que ens crèiem allò de les pastilles miraculoses que t'havien aturat la malaltia? Res de res, noi. No volies que ningú patís per tu però, fins a quin punt calia calcular o preveure-ho tot tant? Et trobarem a faltar, et trobaré a faltar i molt! Hem tingut un temps llarg de relació, tot unprivilegi.Ja de nena, a Sant Salvador de Torruella... la retrobada després en els moviments...i ja en aquests darrers deu anys un contacte més seguit. Estones compartides a casa, amb el Jordi i els fills, fent el sopar, canviant bolquers o posant xumets. No t'atabalis! -em deies-, ara toca fer això, oblida't d'allò, no és el moment, viu el present, no et compliquis la vida, accepta, disfruta, celebra, confia, posa't les piles... Quanta realitat junta, quant tocar de peus a terra!Vull pensar que des del cel l'esperit ens farà de mitjancer fins que ens retrobem. Però...mentrestant...no ho sé...caldrà esperar un temps...fer-te un lloc ben endins... i estimar molt. Per què en el fons, era això, oi?
Mª Lluïsa Viñals

diumenge, 11 de novembre del 2007

Record de Josep M. Puxan

Has fet el darrer viatge davant l’ordinador, treballant, com sempre. Què escrivies? Potser el resum d’una reunió, la preparació d’una trobada o alguns apunts per a la propera celebració eucarística de la parròquia. Amb fe, austeritat i ordre, dia a dia i any rera any has fet una gran feina: a les parròquies, a la JOBAC, a l’ACO i molts més llocs.

Gràcies pel teu testimoni quotidià i pel teu optimisme senzill i infatigable. Gràcies per haver-te conegut des que érem joves i per haver-nos donat testimoni d’una església propera i d’una fe encarnada.

En aquests moments en què es parla tant de la Memòria, tots els qui t’hem conegut et tindrem present amb estimació i agraïment.

Josep Fernandez i Àngela Quero

dissabte, 10 de novembre del 2007

El gest el necessito més jo que no pas tu

Josep Maria,

Has marxat sense avisar prou, i m’he quedat a dins alguna paraula, potser ha mancat una mirada incondicional i sincera, o un cop a l’espatlla, breu, però suficient per l’austeritat que gastaves. Reconec que el gest el necessito més jo que no pas tu. Et vas fer discretament present com Jesús als deixebles caminant cap a Emaús. Compartir unes galetes o carregar plegats un camió ha estat un plaer ple de prosaica i espiritual realitat.

I ara em sembla sentir una sorollosa i sorneguera rialla de les teves que, dedicada a algun “finolis” per a descrèdit dels que esgarrien les coses amb circumloquis tan innecessaris com extraviats, ressitua la veritat que sempre és millor nua. Sense res que l’embruti ni la dissimuli. “Deixa’t estar de punyetes”, solies dir. Que treballar vol dir posar-se a fer feina; que estimar vol dir dedicar temps; que pregar és pensar en l’altre.

En els darrers temps, perseguies el magisteri de la descoberta del més petit encara, que s’amaga en el fons d’algun cor. Aquells que no esperaves t’havien donat lliçons de fe i d’esperança, explicaves. Tu, precisament tu, que et conformaves en aparença amb poca cosa, has rebel·lat a alguns de nosaltres grans tresors de saviesa. Fins sempre Puxan.

Salvador Clarós

Joia i festa a desdir...

Hem compartit la fe, l'amistat, la feina, la festa i finalment la malaltia. Encara sembla que et sento dient-me, una setmana abans de morir, no pateixis que estic la mar de bé. De fet ha sigut durant la malaltia quan hem parlat més, tu sempre amb to positiu i serè, convivint amb ella sense cap queixa ni retret. Gràcies pel teu testimoni de fe i de vida! Has deixat una empremta que no s'esborrarà mai. Una cosa ens ha quedat pendent: repetir aquella visita nocturna a la ciutat de Vic. Participàvem en el VIIè. Consell de l'ACO i després d'una dura jornada de treball ens mereixíem un esbarjo. El cas és que tu, incansable, vas empènyer la cadirade rodes, en què jo anava aseguda, per tota la ciutat. Ben segur que, quan ens retrobem, tot serà joia i fesa a desdir perquè estarem a la presència del Senyor.
M. Carme Gomà

Se fue Josep M. Puxan

Hoy me he enterado de que Josep Maria Puxan nos ha dejado. Seguramente ninguno de vosotros lo conocia. Josep Maria era el parroco de la iglesia de Santa Maria Magdalena del barrio de Roquetes en Barcelona, donde naci y me crie. Josep Maria era una persona amable y sencilla amante de la naturaleza y gran caminante. Durante muchos años hemos compartido algunas excursiones y salidas con los chicos de la catequesis, la Joc y la Jobac. Quizas alguno de vosotros se sorprenda al leer estas lineas. Durante muchos años he estado ligado al movimiento parroquial y no puedo olvidar el gran trabajo que hicieron y aun siguen haciendo muchos de estos curas de barrio, lejos de las intrigas vaticanas. Josep Maria era un cura de barrio amigo de sus vecinos tanto si iban a la iglesia como si no, siempre dispuesto ha ayudar, dialogante, creyente pero comprensivo con aquellos que en algun momento decidimos dejar la senda de la iglesia. Una larga enfermedad ha conseguido tumbarlo, pero siempre lo tendremos en nuestro recuerdo. Su ultima voluntad ha sido donar su cuerpo a la ciencia, un gesto que le honrra y demuestra que ante todo fue una gran persona.
Gracias por todo no te olvidaremos. Homellop Extret del bloc Aullidos

Era de esperar

El otro dia cuando escribia la entrada sobre Josep Maria Puxan, me vino a la mente una anecdota que me sucedio hace años. Estaba yo de vacaciones en un camping cuando derepente me veo a Josep Maria Puxan con unos niños y una mujer. Los niños le llamaban papa y la mujer pues lo trataba como su marido. Yo estaba tan alucinado que no supe como reaccionar asi que me escondi y guarde el secreto. Meses despues un dia hablando con Josep Maria le comente lo que habia visto, el se puso ha reir, yo alucinaba. Bueno resulta que tiene un hermano gemelo, si, si cierto. Ademas tienen el mismo estilo de vestir peinarse y llevar la barba. Josep Maria ya habia tenido algun que otro problemilla por esto de terner una copia genetica. Bueno el caso es que mientras escribia la se me vino a la mente que el dia de la misa de Josep Maria seguramente su hermano estaria alli y que seguro que mas de alucinaria. Yo no pude ir al acto pero mi hermano me ha contado que paso lo que yo me imaginaba, muchas personas no daban credito a sus ojos de ver a Josep Maria Puxan en su propio "entierro", hubo alguien que hasta casi le da un yuyo. "Sorpresas te da la vida". Evidenemente el malentendido se aclaro rapido y la cosa no fue a mas pero el susto tuvo que ser tremendo. A mi me temblaban las piernas solo de pensar que el cura tuviera mujer he hijos en una vida paralela......... Homellop Extret del bloc Aullidos

L'empremta que ha deixat en el moviment veïnal

M'hagués agradat assistir a l'acte de comiat d'en Josep Maria. Com passa moltes vegades coincideixen coses en un mateix dia i una mateixa hora. Això hem va passar el dimecres 7 de novembre. Hem sento amb comunió amb tots els que hi éreu. Se de l'empremta que ha deixat a Nou Barris i sobretot en el moviment veïnal. Un record profund i un exemple a seguir.

Manel Andreu

divendres, 9 de novembre del 2007

Aconseguir que fóssim millor persones

Ahir al funeral del Josep M em passàven pel cap com fotografies d'aquells temps ara ja força llunyans. Tenien l'encant de les fotos antigues, d'un tó una mica sípia, en les que a vegades ja no es reconeix un mateix ni reconeixes els altres.......crec que , sense nostàlgies ni enyors, van ser bons moments viscuts amb alegria i intensitat. Vem tenir la sort de disfrutar de companys de fatigues com el Josep M que amb el seu tarannà ens feia treballar de valent per ser bons "militants"...... això segurament no ho va aconseguir, era una tasca que no sols depenia d'ell !! Però el que estic segura que si que va aconseguir és que fòssim millors persones. Gràcies Josep Maria Teresa Cuxart

dijous, 8 de novembre del 2007

Puxan, com ets!

Josep Maria Puxan, com ets!
Ens has portat ben enganyats! "Tot va bé!", "No, si jo em trobo bé!" "M'han fet moltes proves, però res, torno a casa!". "El Pere Carulla es pensava que jo no podia fer res i vaig fent... Quan em canso m'estiro una mica i prou".
I has mort davant de l'ordinador, després de celebrar l'Eucaristia. Això de l'ordinador sí que té gràcia... A tu que les noves tecnologies no t'entusiasmaven...
Jo et volia passar al gmail i una mica més i em tires l'ordinador pel cap. No podies perdre temps en canvis de mètodes informàtics... Els mètodes no han pogut amb tu... "A l'Evangeli no hi ha mètodes que valguin", hauries pogut dir. O es viu o no es viu!
Ens deixes amb més orfandat que mai en la nostra Església. Quan no podíem mirar cap amunt miràvem cap al costat i et trobàvem a tu i ens déiem que no ens havíem de queixar... I anar per feina com sigui... Traginant garrafes fins a herniar-te, fent totes les colònies que es poguessin fer, totes les revisions que permetés l'agenda... Totes les dedicacions pastorals de militants i sense militar.
I encara tenies temps i humor per anar a Consells Presbiterals.
Puxan, ¿d'on treies aquesta energia incombustible? ¿On vas aprendre el teu escepticisme... compromés només en realitats? ¿D'on brollava la teva rialla sorneguera i relativitzadora, plena d'afecte entranyable, però allunyada de tot sentiment embafador i de tota concessió a la galeria?
¿Qui ens farà de referent per a viure en llibertat d'esperit la parròquia, el treball de grups, l'acompanyament de persones, l'espiritualitat de corredor de fons, treballada al mateix pur estil del Galileu?
¿Que ja ho sabies que la teva vida no tindria gaires més oportunitats i que calia omplir-la només de gra i deixar la palla per fotre-li foc?
Solius, Vallbona, Poblet, Puiggraciós... De la pustínia de Nou Barris als racons monacals que t'hi fessin un lloc... Retornaves una i altra vegada per a refer l'ordit de rostres i gruix de vida des d'una altra mirada... Aquesta setmana, m'acaba de dir el Pep, que encara volies pujar a Puiggraciós... Vivies les teves solituds de silenci i pregària com una festa necessària per a la vida d'obrer del Regne, de forja, de teler, de bastida... oberta al sol i al crit del carrer.
Ens has fet creure que no n'hi ha per tant de patir el vinclament del cos si un treballa com ha de ser, lliure de tot sotmetiment a res ni a ningú, lliurat a aquell que ens fa lliures de debó.
També em diu el Pep que tenies a punt una de les teves convocatòries de reunió i que havies dinat "tranquil·lament" amb la "Puxanada" dels teus germans...
I nosaltres, què? Companys de viatge d'una història compartida que no acabem d'entendre?
Les teves notes escrites en què regales fins i tot les teves despulles i ens deixes sense enterrament... No diuen res de si ens podem trobar els companys, un vespre, sopar junts i comentar.
Com ens has driblat, en pla Messi, i ens has marcat un golàs!
És a dir, parlarem de tu, encara que no vulguis, i ens abraçarem com una darrera abraçada. No t'ho creguis!
Josep M. Fisa

Gràcies per haver-nos estimat tant!

Amb en Josep Maria ens vam conèixer quan jo era una nena, ara fa més de 35 anys.Ha estat el meu professor de català, monitor de colònies, company del Pirineu,cmpany del secretariat de la JOC, consiliari del grup de l´ACO i sobretot amic. Des que ara fa uns anys vivíem lluny un de l´altre mantenìem la nostra relació quan jo m´escapava a Catalunya i sobretot via email: una setmana un, una setmana l´altra anàvem compartint la nostra vida tal com havíem fet sempre.Dijous passat per Tots Sants, em deia: "Goig d'una comunitat que ha anat funcionant, de l'afecte i l'interès constant de la família, dels amics, dels membres de la parròquia, dels més col·laboradors, de la gent de missa, de gent del carrer.... I jo més conscient de la "normalitat" que he de viure, una normalitat que he de vetllar, que és la d'ara i no la de fa un temps, que malgrat em trobi bé no puc baixar la guàrdia... pel bé de tots, i també pel meu.Imperssió que cada dia em trobo millor, però el crit unànime, "cuida't i deixat cuidar".....Gràcies, Josep Maria, per haver-nos estimat tant.
Montserrat Queralt

Un capellà treballador

Benvolguts companys de L'Agulla, sóc en Francesc Romeu i us vull agrair la vostra rapidesa i el vostre gran encert en fer memòria del nostre bon company Josep M. Puxan. Un dels capellans més treballadors que he conegut mai! Ja sabeu que els grans mitjans de comunicació no en diran res, però el que és més bonic és que els més petits us en feu ressò. Moltes gràcies perquè aquesta nit és com si haguèssim estat tots junts en una mateixa Revisió de Vida!!!
Francesc Romeu

Un gran consiliari

Bon dia. Jo dono dono gràcies a Déu per l'oportunitat de sentir-me acompanyada pel consiliaris dels nostres moviments. En Puxan un gran consiliari.Una forta abraçada a 9Barris.
Marta Digón

dilluns, 5 de novembre del 2007

El Puxan

Potser és una mica poc respectuós, però nosaltres sempre l'havíem anomenat així, "el Puxan", ni mossèn, ni nom de pila... Puxan a seques.Ha mort al peu del canó. L'han trobat davant l'ordinador.A l'Agulla podeu llegir un petit homenatge i un escrit seu.Descansi en pau.
Maria Escalas

Puxan al cel

Fa poca estona que m'he assabentat de la mort de Josep Mª Puxan, capellà i consiliari de la JOC i l'ACO, una persona interessantíssima que descriuen avui tan bé des del bloc de L'Agulla (on reprodueixen dos articles sobre ell) i que precisament vaig veure per darrera vegada en un funeral, aquest agost. No en dic res més amb la condició que llegiu aquests tres lincs, com una mena de pregària de difunts.

Cap al cel menjant xocolata

A l'Agulla estem de dol. Se'ns ha mort un bon amic, en Josep M. Puxan, capellà i rector de la parròquia de Santa Engràcia, a Nou Barris, Barcelona. Consiliari de l'ACO i de la JOC. La notícia és molt recent i estem encara força commocionats. En Josep M. patia un càncer, ja fa temps. Havia reduït activitats però continuava al peu del canó. Ell i la medicació brutal que prenia. De fet l'han trobat mort a peu d'ordinador. Per a molts de nosaltres, en Josep M. ha estat un punt importantíssim de referència: per la seva voluntat d'estar a prop de la gent, per la seva senzillesa, capacitat d'escoltar, per l'austeritat i manca absoluta de protagonisme, per la generositat i per la seva alegria... No feia gaire discursos, simplement vivia les coses amb dedicació i goig. Començava el dia a les 6 del matí, pregant, i el finalitzava a les tantes de la nit després de la darrera reunió. Sempre era a punt en el moment de fer les feines més pesades de les quals mai no s'escaquejava: des de carregar i descarregar a fer allò que fa tanta mandra després d'una trobada complicada: tornar al local a desar-ho tot. Només li coneixíem, a part de l'Evangeli, una única passió: la xocolata, que per sort nostra compartia amb tots nosaltres. Ens endolcia la vida preparant trufes i portant-nos pastissos. De vegades era tan auster que ens descol·locava. Fins al final ha estat així, perquè ha donat el seu cos a la ciència i per tant suposem que alguna cosa es farà però pròpiament un enterrament, no.Treballava per a l'autonomia de la gent. No se sentia imprescindible. Al moviment, a l'ACO, vam tenir ocasió de comprovar-ho. A la parròquia van veure-ho quan va caure malalt. A tall d'improvisat homenatge, i perquè és una manera més de sentir-lo a prop, publiquem un parell de col·laboracions que ens va fer a l'Agulla. Una quan va fer 50 anys i una altra quan, fa un temps, el van haver d'operar i va haver de deixar sola la parròquia. Josep M., gràcies per tot el que ens has arribat a donar. Que visquis en Déu!

Un mes sense rector

La nostra comunitat de Santa Engràcia ha viscut durant un mes l’absència obligada del rector, a causa d’una operació quirúrgica una mica complicada, però ja prevista des de feia un cert temps. Actualment, de manera habitual, en aquesta parròquia el rector viu sol a la “rectoria”, cosa que vol dir que, habitualment també, és ell qui obre la casa al matí, abans de missa, i la tanca al vespre quan s’han acabat totes les reunions.Organitzar la parròquia de manera que tot seguís el seu ritme era tot un repte.Ja hi havia l’experiència habitual d’absències d’una setmana (exercicis espirituals, colònies amb infants o adults, vacances....) però mai en ple curs ni d’un mes. Ja era típica la “graella” on quedaven especificats tots els petits serveis i qui n’era responsable. Des de les coses més senzilles com qui obre i qui tanca la casa fins a les celebracions.Hi ha l’experiència de la “celebració de la Paraula” d’alguns dies feiners; la presideix o el diaca o bé alguna religiosa.Hi ha l’experiència dels companys capellans de les parròquies de l’entorn amb qui hi ha un treball de molta col·laboració. Especialment amb la parròquia de Santa Maria Magdalena amb qui compartim responsabilitats i amb Sant Sebastià amb qui fem equip. També amb Sant Josep Obrer, sobretot i, quan convé, amb la Santíssima Trinitat. Encara hi ha els companys salesians de Sant Bernat i un capellà jubilat que col·labora quan li demanem. Hi ha un bon treball d’equip, i una bona disponibilitat habitual a suplir-nos per facilitar la presència, fins i tot en cap de setmana, en activitats de la parròquia o dels moviments.Hi ha un grup de litúrgia, poc nombrós, però eficaç i amb un responsable que realment fa de responsable del grup. Estan acostumats a estar al cas de tot el que suposa cada celebració, de buscar persones per a diferents serveis i de preparar tot el necessari. Acostumats, quan convé, a obrir i tancar l’església i la casa.La majoria de grups d’adults, que normalment compten o bé amb un capellà o diaca, o bé amb un matrimoni o religiosa que els fan de consiliaris, també són capaços de reunir-se encara que no hi hagi els consiliaris.L’economia, en el seu funcionament habitual, ja té la seva pròpia dinàmica així com les qüestions pràctiques de neteja i manteniment.I com a persona clau, la que atén el despatx interparroquial, contractada per a fer aquest servei però que ho viu, més que com una feina, com un servei a la comunitat. Ella assegura l’atenció constant en els dies i horaris de despatx, més enllà de la qüestió dels papers, estant atenta a tot el que viuen les persones que s’acosten a la parròquia, acostumada a fer aquest servei i que la gent de la comunitat compti amb ella com a punt de referència. (Anècdota: un dia el rector va al bisbat per a un paper, cosa que no fa mai, i la persona que l’atén li diu: «Ah, tu ets de la parròquia de la Carme!»).L’acolliment de parelles ja té la seva dinàmica, amb un treball conjunt amb les tres parròquies que formem equip. Els malalts són atesos a través del grup de “pastoral de la salut”, cada persona fa el seguiment de dos o tres malalts als quals visita i porta la comunió. El voluntariat per a gent gran té també unes persones de referència, el capellà no n’és ni de bon tros la peça clau.Els moviments, la JOC i l’ACO, tenen el seu ritme, compten habitualment amb el consiliari però també són prou autònoms i responsables per a reunir-se sense ell.I una sèrie d’activitats com l’esplai, l’agrupament escolta, el taller de dones i el casal diari - reforç escolar que tenen la seva vida pròpia.En tot això només calia fer un bon organigrama, repartir encara algun joc de claus més (ja n’hi ha molts de repartits per evitar que els grups i activitats depenguin sempre de la presència del capellà a la casa) i coordinar-ho tot.Hi havia una situació nova amb la catequesi. La de després de 1a Comunió, amb un únic grup, podia seguir perfectament sense necessitat del capellà. També la catequesi de joves que ja té la seva pròpia coordinació a nivell d’arxiprestat i amb uns responsables i un capellà. Amb aquests només calia assegurar la qüestió pràctica de “tancar la casa” quan marxés el darrer grup. Responsabilitat que va assumir una parella de la JOC, que cada divendres passava a les 11 de la nit a fer una volta per la casa, vetllar que hi hagués llums i estufes apagades i tancar. El mateix que d’altres persones feien la resta de dies de la setmana.L’equip de catequistes que per primera vegada havia d’afrontar l’absència de capellà era el de Primera Comunió. Per costum el capellà hi era sempre, a l’hora de preparar els temes, en una part de les reunions amb els pares, en les celebracions, a l’hora d’obrir i tancar, preparar les sales i el material necessari. Quan es va plantejar que tot havia de funcionar sense al capellà, en un primer moment semblava que no podia ser. Aviat es van adonar que tot era possible i que només calia preparar bé les coses (per sort hi havia temps per a fer-ho) i organitzar-se.Amb aquest estil de comunitat, que no s’improvisa en quatre dies, el Consell Pastoral assumia la responsabilitat que “tot tirés endavant”, un petit equip s’oferia a fer de “comitè d’emergència” per a coordinar totes les petites coses del dia a dia i afrontar els imprevistos que es poguessin presentar.En aquest equip hi havia també el company capellà de Santa Maria Magdalena que va estar en contacte permanent amb els diferents responsables, acompanyant però sense posar-se mai en el lloc de ningú.Tot quedava força lligat. “Marxa tranquil, tot funcionarà”.I així ha estat, però ha estat molt més. Una vivència molt rica per a una comunitat, que si sempre s’ha sentit la comunitat com a seva, ara molt més. Amb el goig de veure realment que tot ha tirat endavant. Els ha tocat afrontar uns imprevistos; durant aquest temps la persona que porta el dia a dia de l’economia ha estat ingressat d’urgències a l’hospital; a un company capellà que tenia algunes celebracions, li han avançat una operació prevista per més endavant; un dissabte al vespre per una confusió d’horaris el capellà que havia de celebrar va arribar a misses dites i ja s’havia fet una celebració de la Paraula amb tots els ets i uts.El retorn del rector era motiu d’alegria per a tots.El goig d’un capellà que ha estat durant pràcticament un mes fora amb la tranquil·litat que tot havia de funcionar, i realment així ha estat. Poder pensar en la comunitat, però sense patir-hi gens: passi el que passi ja se’n sortiran.I el goig d’uns laics i religioses que han assumit la responsabilitat de la comunitat.Aquestes ratlles més enllà d’exposar una experiència volen ser una aposta de futur, un futur que tenim la responsabilitat d’anar preparant sense por a nous plantejaments.Vetllar per unes comunitats responsables i preparades, conscients que qüestions avui per avui tancades demà poden obrir-se (la història de l’Església ens ensenya que el que avui s’ha dit que “això de cap manera”, demà es tira endavant), i que calen persones i grups formats i preparats per a continuar essent constructors de comunitat amb els nous estils que anirem trobant i que els temps i les circumstàncies ens aniran ensenyant.Una qüestió fortuïta ha esdevingut una gran lliçó per a una comunitat, capellà inclòs, que ha viscut el que en situació normal encara és força impensable.Però és en aquests moments quan un s’adona més clarament que tot això no es dóna perquè sí, sinó que és fruit de molts anys d’anar vivint i creixent tots junts en un estil de comunitat i en una manera d’entendre l’Església; l’estil iniciat fa anys per d’altres companys capellans.Ah! la parròquia de Santa Engràcia és la parròquia del barri de Prosperitat, de Nou Barris, de Barcelona. Un barri amb vint-i-cinc mil habitants. Un barri on conviu un petit nucli de població nascuda aquí -ara hem complert els 75 anys de la parròquia-, amb una majoria de famílies que provenen de la immigració dels anys 50-60 i ara amb famílies dels que ens hem acostumat a anomenar “nous-veïns”. Una parròquia molt “normaleta” i amb capellans normalets. Josep M. Puxan Publicat l'abril del 2004

Des dels 50 anys, mirant endavant!

Quan un dia mires el camí que has fet, t’adones de la diversitat de coses que has viscut; dels diferents moments de la teva vida; de com has anat vivint unes responsabilitats i deixant-ne unes altres; de com una época has dedicat unes energies a un estil de compromisos i unes èpoques a uns altres. Et fas conscient de com la mateixa vida, l’edat, les forces físiques, l’experiència o inexperiencia t’han anat fent viure un camí, a cada moment ple de vida, de dedicació, de persones, d’il·lusions i de fracassos. T’adones de la vida compartida amb moltíssimes persones i veus com les persones avui esperen de tu coses diferents de quan tenies 25 anys; i també t’adones que el que ofereixes no és el mateix que oferies llavors. És el moment de valorar què és el que t’ha anat mantenint la il·lusió i en un mateix camí intentat fer amb coherencia. Què és el que t’ha fet viure, què és el que et fa estar en comunió malgrat les vivències abismals de vivències i plantejaments, què és el que t’ha permès viure els moments més difícils i les relacions més complicades… Hi ha i hi ha hagut un fil conductor difícil de definir: una espiritualitat, una manera d’anar llegint la vida, la Paraula de Déu, les relacions amb les persones, els esdeveniments. Hi ha l’estona sagrada de pregària diària, el recés periòdic, fugir de tant en tant encara que només siguin vint-i-quatre hores, els exercicis una vegada a l’any, la revisió de vida amb el grup de companys, la revisió de vida amb molts grups de l’ACO i de la JOC, moltes homilies preparades. Hi ha un treball de fons, d’anar escoltant en silenci, d’anar remirant la vida amb ulls del Pare, sentint-te unit a tot un poble que ha viscut la seva experiencia com a relació amorosa amb Déu, hi ha un deixar-te portar per la mateixa pregària d’aquest poble, la pregària de Jesús i de l’Església. I intentant que mai res no sigui separat de la resta: l’experiència de Jesús i la meva, la de les persones, la de tantes vides compartides; l’experiència del poble d’Israel i la del nostre poble, la d’un grup, la d’un barri, la de l’Església. I al final tot això et dóna com una gran llibertat interior, et va fent crèixer en el que vius com a esencial en el teu ser cristià i ser capellà: sóc fill de Déu. Unit profundament a Jesucrist, vivint dia a dia la força de l’Esperit, vivint el goig de la missió d’anar anunciant el Regne. El goig d’iniciar cada jornada, en aquesta hora quieta del dia, sense presses, diexant que el teu cor experimenti la joia de tenir Déu per Pare, d’agrair tot el que dia a dia reps, contemplar el que ahir vas rebre, posar-te a les seves mans per a poder ser testimoni del seu amor en tot el que faràs… per aquella velleta que vindrà a missa, per aquell butaner que trucarà oferint-te el butà, pel grup que avui tenim reunió, pels companys capellans amb qui dinarem, per les persones que vindran a la missa de difunts, per aquells infants de catequesi i la catequista… Des dels 50 anys, mirant endavant…! Josep M. Puxan, Febrer 2000