Josep M. Puxan, amic

Els teus amics i amigues, feligresos, veïns, familiars, companys, et recordem vivament. I volem aprofitar aquesta eina per compartir moments, experiències, records... de tot allò que ens has aportat.

diumenge, 6 de novembre de 2016

Nou anys...

Al VIIè. Consell de l'ACO
mai t'oblidarem
ets present 
som comunió
(maldestra comunió)
...


mjosep

Nou tardors sense tu



“El record és visió que floreix al cor:
torna i torna com les estacions
o com els versos d’una cançó.”

                            Javier Bustamante


Puxan, des de fa nou tardors el teu record torna i torna

per reviure tants moments compartits tot fent camí...
M. Carme Gomà

divendres, 6 de novembre de 2015

Invisible als ulls, et recordem




"Aquí tens el meu secret.
És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor.
L'essencial és invisible als ulls."

Antoine de Saint-Exupéry

Puxan, aquesta frase tan coneguda del Petit Príncep penso que també era el teu secret i per això després de 8 anys d'absència et seguim tenint present en el record i en la pregària.

dimecres, 5 de novembre de 2014

Set anys que et recordem...

Puxan, els anys passen però no t’oblidem i enyorem la teva capacitat de treball, d’acollir, de servir, de dir-nos per mitja teu el molt que Déu ens estima.


Quan els ànims i les forces ens flaquegen, el teu record ens encoratja a seguir treballant per fer possible els valors del  Regne de Déu en el nostre món proper i llunyà.
Carme Gomà

dijous, 18 de setembre de 2014

Estàs el primer a "favoritos"...

i així m'obligo , cada vegada que obro "la pestanya", a clicar-te,  a recordar-te, a veure't, a no oblidar-te, no fos cas que tanquessin aquesta pàgina.

Avui  és una data especial per a mi i he sentit la necessitat d'escriure aquestes ratlles. M'agradaria tant poder-ne parlar amb tu...però no hi ets fisicament. Em queda el teu testimoni i aquest "foradet" on et recordem tots els que t'hem conegut.

Segueix vetllant per tots els "d'aqui baix". Gràcies!!


Mjosep

divendres, 8 de novembre de 2013

Puxan, lluitem i esperem amb tu

Lluita i espera,
no et deixis vèncer
pren per senyera
la teva fe.
Reneix a la vida,
reneix a la dansa,
dóna esperança a
la teva gent.

Un tros de Poble
jove i alegre,
un tros de Poble
junts volem ser,
Jove i en vetlla
volem nostre Poble
jove i en vetlla
volem nostre gent.

És Crist qui camina
sembrant l'esperança
és Crist qui s'avança
i ens dóna l'Esperit.
Si ens dóna la vida
primer perdia,
ens dóna la joia,
l'amor i la Creu.


És dura la lluita,
és forta la marxa
són moltes les penes,
és poca la fe
Són molts els qui esperen
la nostra paraula
són molts els qui cerquen
sentir un nou alè.

Diran que és mentida
i " busca't la vida"
"és el teu problema"
"de què vas pel món"?
No deixis enrera
les raons de viure,
lluita i espera
amb la teva gent.

Puxan, recordant aquesta cançó que tantes vegades havíem cantat junt quan érem joves,
hi trobo les mateixes raons per seguir lluitant i esperant.


M. Carme Gomà

dimarts, 6 de novembre de 2012

Josep Mª, cinc anys absent…i tant present!!


Passen els anys i encara no sé posar paraules a la teva absència; imagino que ja no fan falta però, tot i així, en aquest nostre reinventar-nos continuat seguim sovint desorientats i anestesiats per la rutina i les seguretats.
Tot va massa ràpid i no sabem parar; no sabem dir prou a tanta injustícia, a tanta precarietat que ens envolta.
Puxan, amb el teu fer silenciós feia molt temps que havies dit prou; miraves el present cara a cara amb fermesa i tossuderia i ens mostraves noves maneres de comprometre’ns sense excuses, sense mediocritats.
Passa el temps però encara em cal mirar l’horitzó per deixar que parli el cor,  per a continuar parlant de tu i demanar-te que, des d’allí on siguis,  ens regalis un trosset del teu cel que, de ben segur, també és el nostre.
      Mª Lluïsa Viñals

dilluns, 5 de novembre de 2012

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! (Mt 5,6)


Els que no es creuen de braços davant les injustícies que cometen uns homes sobre uns altres, unes nacions sobre unes altres, participen  en la construcció d’una humanitat lliure de totes les opressions i afavoreixen que tothom tingui els béns necessaris per a una vida digna. Feliços ells perquè són capaços de viure els veritables ideals humans.

Puxan, en el 5è aniversari de la teva mort et dediquem aquesta Benaurança extreta del Manifest de l'ACO d'aquest any. Amb ella et volem dir que el teu esperit de servei ens és força i empenta per a continuar anunciant la Bona Notícia de l'Evangeli ara i aquí.

M Carme Gomà

dimecres, 27 de juny de 2012

Fa 5 anys amb el Josep Maria al Bruc....

Ara fa cinc anys, el juny del 2007, l'Andreu i jo vàrem celebrar els 25 anys de casats...Va ser un dia bonic. Van venir els amics, alguns amb els fills,... i el Josep Maria, el nostre nexe d'unió, el nostre capellà de joventut, el nostre amic comú , ara.
El meu Andreu va fer un muntatge nostàlgic-fotogràfic-musical, que va donar peu a tants records i comentaris....... vam fer una sobretaula llarga ....
Tots sabíem que era una trobada especial, ....
Cada estiu quan la repetim , ell, com Jesús, és amb nosaltres.
Aquest any encara no l'hem feta, i necessitava compartir amb vosaltres el viu desig de fer-la i el record que cada mes de juny sem fa present.

Josep Mª, guapo!!


Mjosep


diumenge, 6 de novembre de 2011

I ja en són quatre...


Sí Puxan, ja en són quatre els anys d'ençà d'aquell "A reveure"...i passen ràpid, massa ràpid, pràcticament sense adonar-nos i sense posar l'atenció en allò que és l' important, com tu ens deies.

Sí Puxan, continuem endavant en un moment de força complexitat a tots els nivells. Sovint penso què ens diries o quines serien ara les teves paraules per a fer-nos espavil·lar, per a posar-nos en marxa de nou malgrat el fort desig de plegar veles.

Sí Puxan, alguna cosa hi deus estar fent...allí on siguis, perquè orfes de les teves paraules seguim portant a dins la força del teu Esperit que ens esperona a viure a fons i a continuar estimant de veres.


Mª Lluïsa Viñals

Quatre anys sense en Puxan

Senyor, et donem gràcies pel Puxan,

perquè darrera la seva senzillesa

sempre hi vam trobar la persona

capaç d’estimar i de confiar en Tu

per donar-se als altres.

Fes que, a prop teu, segueixi essent

un referent ben viu per tots nosaltres.

M Carme Gomà

divendres, 5 de novembre de 2010

No caduca

En els darrers mesos hem dit adéu a persones de l´àmbit públic:el professor Joan Solà, el polifacètic Labordeta, el camarada Camacho. Són persones que no les he conegut personalment sinó per la seva obra, per les seves declaracions, pels seus fets, i les he admirat i les admiro i em sento una mica més orfe.
Avui fa ja 3 anys que en Puxan va morir i per a mi continua essent un testimoni exemplar, un referent de Vida que no caduca. I perquè el tinc molt present, encara se´m fa estrany quan vinc a Catalunya no escapar-me a Nou Barris per compartir una estona de les nostres històries o no rebre els seus emails encoratjadors els diumenges ben d´hora el matí.Ell no sortia als mitjans però ha deixat una forta petjada en totes les persones que el vam conèixer. Quina sort hem tingut!
Montserrat Queralt

Ja fa tres anys...

Puxan, després de tres anys d'absència, et volem dir com ens ajudes a no defallir en el seguiment de Jesucrist. Una aventura gens fàcil perquè fer atenció al que ens demana el Senyor, moltes vegades ens incomoda i se'ns fa difícil ser-li fidels.

Podem continuar caminant amb l'ajut del seu mateix Esperit i d'un testimoniatge, com el teu, que ens encoratja i il·lumina el camí per on hem de seguir.

Gràcies, Puxan, no t'oblidem.

Carme Gomà

diumenge, 4 d’abril de 2010

Bona Pasqua!

A tots els amics i amigues del Puxan que aneu treient el cap per aquí us desitjo una bona Pasqua!
Estic segura que el Josep Maria, per allà dalt el cel, ha degut col.laborar a organitzar alguna trobada, discretament com sempre.
Records,
montserrat queralt

dilluns, 10 de novembre de 2008

Sempre hi serà

Sempre hi serà ,sempre el recordarem ,aquell mossèn ,amic i company de jocs que teníem ,que en el any 1973 anava en pantalons curts i camisa de cuadres, deu meu! quin capellà!, i també en banyador! ,a la bassa de sant salvador de Torroella.. Si,si era ell en Josep ,això es un record més de:
Maitechu d'Abrera

dimecres, 5 de novembre de 2008

Tot just fa un any

Puxan, avui fa un any que ens vas deixar. El temps passa, però el teu record és ben viu perquè fins al final el que ens vas regalar va ser la teva vida i això ens va calar a fons. Gràcies pel teu testimoni de fe i de vida. M.Carme Gomà

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Gràcies a tots

Jo també l’estimava... però ell estimava més....

fa un any que penso que hauria de ser agraïda i expressar-me aquí

però segueixo sen se paraules

però vosaltres les aneu posant en aquest degoteig de textos que teniu la generositat de compartir i que m’omplen d’alegria quan els llegeixo i que em fan sentir més petita, però més plena.... i penso com n’era de gran ...i dono gràcies a Déu per haver-lo conegut i pels moments que vam compartir a la parròquia de martorell, a casa, amb els meus fills ...

fins i tot la malaltia va ser nou vincle d’unió entre amics : pere, araceli, angels, andreu... i d’eixamplament: assumpta, josep mª... i amb la comunitat martorellenca : “herminius”, mercè, anna , els canals, pi, pere.......

tu sí que vas multiplicar els talents..., no sense esforç i amb renúncies...quin tresor d’amor!

aconseguies que tots ens sentíssim estimats i un punt avergonyits de rebre un regal tan gran sense merèixer-lo...tenies el do i la voluntat de fer-nos sentir especials .....

prego a Déu perquè el teu esperit camini amb tots els que et vam conèixer

gràcies a tots

maria josep amador i amat

dimecres, 17 de setembre de 2008

Una carta amb la llum del Josep Maria

El Josep Maria cristià, apassionat per la germanor, amistós, servidor, fidel, programador, organitzador, treballador, sensible, proper, lliure, concret, alegre, senzill, profund, profeta, gratuït, detallista, atent a la vida, crític, promotor de servidors i apòstols, el Josep Maria home de fe i capellà de l’Església de Jesucrist, servidor del laïcat cristià organitzat en Moviments, home de pregària, totalment lliurat a Déu i als altres, el Josep Maria que vam disfrutar com una lluminosa i amagada visita de l’Esperit de Déu, apareix amb molta transparència en les tretze cartes que conservo d’ell i que m’envià a Galícia al llarg dels anys. Havíem sigut companys de curs, de grup de revisió de vida, havíem col.laborat plegats, essent seminaristes, a la mateixa pastoral, s’havia fet amic d’una de les meves germanes, i manteníem l’amistat de lluny estant doncs jo vivia, i visc, a Galícia. Ara al rellegir les seves precioses cartes ( no sabria quina triar como a mostra!) m’ha tornat, proper, el seu alè d’home sant molt a l’estil de Jesús de Natzaret. La que reprodueixo te data de 1 de novembre de 1989. Acabava de morir el meu pare. Vet aquí el text, del que em permeto subratllar aquesta frase: “prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots”.

“Penso en tu, Xosé, penso en el teu pare, en la teva mare, en la Rosa Mª, en la darrera llarga xerrada que vàrem tenir parlant del pare, de la mare... tot aquest misteri de l’amor, de l’acolliment, del perdó, d’unes vivències difícils d’esborrar...

He anat a celebrar missa de 2/4 de 9 del matí a St Sebastià... una colla de gent, gent molt senzilla, del barri, experiència de Déu en la pregària de la comunitat, rostres que eren ja una proclamació de les benaurances. La Paquita, el Justo, la Teresa, coneguts i estimats en el barri, atents als altres, des de l’ajuda fraterna, des de l’escola. Quina dificultat a escriure, quina capacitat per a estimar!

El record i la imatge viva i punyent del despatx d’ahir, feia temps que, amb tan poca estona, no palpava tanta misèria: l’home que plorava perquè no sabia com fer arribar les 25.000 ptes a final de mes, la mare d’un xicot drogaaddicte, una noia de 20 anys apallissada constantment pel seu company, avui sense feina i alcoholitzat, la dona amb sis fills deixada pel marit... Sort que després, baixant a la reunió a Sta Engràcia trobava pel carrer tota una vida d’esperança: la filla de la dona deixada pel marit que venia tota contenta de treballar perquè ara li havien fet contracte per sis mesos i entre ella i sa mare, de mica en mica, se n’anirien sortint; la Paqui, la Montse, el Javi, de l’Associació de Joves contra l’Atur, que van treballant amb eficàcia; l’Aurora monitora dels menjadors d’estiu; el Jose que em va dir que sí a la meva proposta d'intentar seguir els nanos més grans dels menjadors d’estiu...

És l’aiguabarreig de la vida, mort i resurrecció, fang i esperança. Però de totes maneres, allà, en aquell “cuchitril” continuen vivint aquell pare i les dues filles, continua aquesta pensió de misèria per a tanta gent d’arreu, i això fa mal.

Visc la impotència, la contradicció de la meva vida on no em falta res, l’estil de vida de tants i tants cristians, de la pròpia família, els petits pedaços que entre tots anem fent...De vegades voler dir les coses clares, no tolerar petits enganys o trampes dels qui, gràcies a això, intenten subsistir, constant equilibri entre ser presència d’amor i solidaritat –ajudar a créixer- no ferir...

D’aquí una estona celebraré altra vegada l’eucaristia, amb la gent de Sta Magdalena. Avui és d’aquells dies de “cares noves”, dels qui venen en record dels seus difunts.

Tant de bo féssim una comunitat ben acollidora, exemple i estímul de santedat, de “marcats” per la sang, per la vida i la festa de Jesús i de l’evangeli...

Aquella dona que viu a la plaça Lesseps, s’ha quedat viuda i de tant en tant ve a missa aquí, perquè “aquí hi veig Jesús, en la vostra comunitat, en aquesta gent tan senzilla”.

Quan contemplo tota aquesta varietat de persones, de situacións, de grups... aquesta possibilitat i aquest do de poder-hi pensar i fer-ne pregària, em sento un privilegiat.

Tinc tantes possibilitats que hi ha tanta gent que voldria per a ell!

L’altre dia deia en Joan, del grup de l’ACO, “joder, ahora no tengo ni un rato ni un rincón para hacer lo que hacía hace unos años, leer un rato, escribir, pensar... Ahora la casa se nos ha hecho pequeña, cuando estoy en casa mi mujer no está, yo hago la cena para todos y acuesto a la pequeña, cuando ella llega y cenamos todos... a aquellas horas no estás para nada más que para recogerlo todo y acostarte”

Prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots, faig de la celebració eucarística diària la celebració de la meva vida, unida a la de Jesús, i donada als altres, quantes vegades mentre vaig fent en veu alta la pregària eucarística, el meu pensament fa present persones i situacións, petits serveis que durant aquell dia he de fer, persones que he de veure...

Xosé, per avui et deixo... Baixaré a obrir, és aquest moment bo que la gent va arribant, que uns i altres comenten, que van entrant o es queden a fora fent la tertúlia fins el moment de començar...

L’Emma, la meva neboda ara passa uns dies a Girona, a casa seva. Si no hi ha res de nou el dia 9 de novembre torna a ingressar ja per a fer el trasplantament. Ella està maquíssima, els seus pares molt valents... Ara tots vivim l’eufòria de la seva vida, la por al que passarà, la incertesa del seu futur... en el fons vas pensant que és la qüestió fonamental de tota vida, sempre com a do, sempre en interrogant... aquest fet palès, dictaminat, fet malaltia greu, és quan tot el que és “el misteri de la vida” apareix a la llum... vida-mort, salut-malaltia, certesa-interrogant, és descobrir també la lluita aferrissada, desesperada per a la vida... la lluita de la humanitat ( tants i tants recursos humans i materials en els hospitals) dels pares, de la família, dels amics...

I ara sí que et deixo, units en la vida que ens envolta i en la mort i el dolor que compartim en la mirada serena de la resurrecció, una forta abraçada, i una forta abraçada per a ta mare i per a la Rosa Mª. “

Xosé A. Miguélez Díaz

dimecres, 3 de setembre de 2008

Ser consiliari a l'ACO

Tot just havia canviat de parròquia, havia estat dotze anys a Martorell i arribava a Nou Barris, a la parròquia de Santa Maria Magdalena; encara no estava situat i ja em van telefonar demanant-me per fer de consiliari d’un grup de l’ACO. Jo, fins aquell moment només coneixia l’ACO de referència, o potser més que de referència, tenia companys capellans del meu grup de revisió de vida que ja n’eren consiliaris. A Martorell havíem començat la JOBAC, a Santa Maria Magdalena començava a conèixer la JOC. La veritat és que m’espantava una mica, era el primer grup d’adults amb qui seria consiliari. Fins aquell moment només m’havia mogut amb grups de joves. La proposta em feia il·lusió i era un repte. Sense gaires preàmbuls vaig aparèixer pel grup de Sant Genís. Van ser ells mateixos que el primer dia ja em van advertir que això de l’ACO era diferent de la JOBAC i de la JOC. Era un grup amb diversitat d’edats i de situacions, un grup que, com em va acollir a mi, sempre ha anat acollint gent que ha volgut fer camí amb ells. Va ser la meva iniciació a l’ACO. Em van comunicar el seu sentit de moviment i aviat em vaig trobar participant en les reunions de consiliaris, en les trobades, en els comitès.
Venint de la JOBAC, acostumat a partir de la vida i de la situació de cada persona, no em va costar entendre les diferències entre un moviment juvenil i un d’adult.
Ben aviat l’ACO va ser una prioritat en la meva vida, havia de fer combinacions i equilibris per a poder participar en tot el que fos possible. Era l’etapa en què començava a ser responsable d’una comunitat parroquial però des del primer moment vaig acostumar-me a comptar que en la meva agenda hi havia més coses que la parròquia.
Ser consiliari de la JOBAC va marcar tota una etapa de la meva vida, tot el dinamisme de la meva època de Martorell em va ajudar a pensar en els joves d’una manera determinada. L’ACO ha estat clau en el moment d’afrontar tot un altre tipus de responsabilitat, en aquell moment com a rector de parròquia. Em feia sentir de tu a tu amb el món dels adults, viure i conèixer a fons, des del cor, el que vivia cada persona del grup. Les diferents maneres de ser militants cristians, em portava a viure d’una manera determinada la relació amb les persones de la parròquia i del barri i l’estil de comunitat que anàvem creant.
En moltes coses experimentava un canvi en la meva vida, vivia l’experiència que avui fan els joves de la JOC que passen a l’ACO, descobrir un moviment que continua acompanyant-los en un moment nou de la seva vida, tot i la dificultat que sovint comporta adaptar-se. Per a mi aquest ha estat el secret de l’ACO, té quelcom que t’enganxa, és molta vida compartida, però és un projecte, uns compromisos, una vida viscuda a fons des de l’evangeli i des del món obrer. No sé com expressar-ho, t’acompanya, t’exigeix, t’impedeix d’instal·lar-te, t’obre constantment els ulls, et compromet. I no pots deixar-ho. Ep, si t’hi has deixat enganxar!. No vol dir que sempre surtis de cada reunió totalment renovat i amb noves forces, hi ha moments de tot i hi ha dies de tot, com la vida de les persones i la d’un mateix.
I com a consiliari, normalment, m’he sentit com un més, fent la meva aportació a partir de la meva vivència de l’evangeli i acollint la Bona Notícia que m’arriba a través dels companys i companyes de grup. Com a capellà m’ha fet bé comptar que en el grup ja hi ha el o la responsable i que el moviment també té els seus responsables. És l’estil que voldries per a tots els grups i per a la parròquia. L’experiència a l’ACO et fa pensar que això realment és possible i que de mica en mica es pot anar aconseguint en altres àmbits de l’Església. Quan aquest estil d’Església no és entès des d’alguns sectors de la mateixa Església o per part dels laics, aquí hi ha l’ACO, juntament amb altres moviments, com a veu profètica dient que és possible, no amb molts discursos sinó amb la pràctica del dia a dia.
L’experiència de ser consiliari en altres grups i haver pogut seguir de prop la vida d’altres zones del moviment m’ha fet viure la riquesa de l’ACO, amb diferents estils, sempre volent ser fidel al sentit de la militància obrera i sempre interrogant-nos a partir de la realitat canviant, de les noves realitats. Noves generacions i estils diferents, cadascú fent la seva aportació. Debats en les trobades de responsables i en els Consells, una vida que bull, de vegades acords difícils. Més enllà de la reunió de grup i de la revisió de vida, hi ha una visió de l’Església, de la societat, de món obrer i per damunt de tot la consciència d’una missió concreta. Com n’és de difícil no aigualir-se i continuar essent fidels a les tres lletres de l’ACO, i com costa no perdre el tren del que realment passa al nostre entorn!
És el repte que vivim a l’Església i al món obrer. Encara a l’ACO, hi ha diferents generacions on el debat és possible, on les diferents aportacions són possibles, on els canvis periòdics en les diferents responsabilitats van fent possibles diferents estils i aportacions tant a nivell de grup com de zones i moviment. Un espai on tothom té el seu paper, si el vol, la seva veu, la seva aportació... avui com a militant, demà com a responsable, i demà passat una altra vegada com a militant. Tant de bo ho poguéssim viure en molts llocs això.
No sé per on passarà el meu futur, però sí que hi ha molta vida, moltes persones i un moviment amb qui hem fet camí, que ha marcat la meva manera de ser cristià i capellà, i això ja està aquí. Tant de bo, allà on estigui, pugui seguir creixent en la vivència de la fe, de l’Església i del compromís que hem compartit a l’ACO.
Tant de bo les joves generacions poguessin recollir de l’ACO tot això que ens ha donat vida fins ara. Es fa difícil pensar en el futur, però sí que no hauríem de perdre el to profètic, ple d’esperança, per al món obrer i per a l’Església. El futur l’anirem fent entre tots, recollint el que hem viscut com a col·lectiu i fent-ho present en la realitat actual.
Josep M. Puxan Publicat a 50 anys, l'experiència de l'ACO. Documents d'ACO núm.10, octubre 2003

Josep Maria

Queremos expresar nuestro sentimiento de dolor por la pérdida de Josep Maria. Para nosotros y nosotras, era también un compañero querido. Alguien que nos dio su hospitalidad, continuando una larga trayectoria de implicación de la Parroquia con el barrio. Para nosotros siempre fue una persona importante, con la que siempre coincidíamos en una gran cantidad de actividades sociales. Con quien podíamos discutir abiertamente en un claro ambiente fraternal. Este barrio es una colectividad que se ha construido gracias a personas como Josep Maria. Supimos de su enfermedad por él mismo, y a todos los que tuvimos ocasión de charlar con él del tema nos emocionó la clarividencia y la serenidad con la que afrontó su situación. Nos queda el recuerdo del gesto cariñoso con que nos saludó en una reunión para tratar del nuevo P.A.M. del barrio, hace uos meses, dándonos la mano al tiempo que decía "por favor no la apretéis mucho". Una forma delicada de expresar su dolor y su espíritu solidario. De mostrarnos un cariño que esperamos que él también nos reconociera. Si en su vida trató de dar testimonio de sus convicciones, estamos seguros de que lo consiguió plenamente. En Prosperitat Josep María deja un vacío importante. Un vacío que sólo podremos llenar adoptando el comportamiento cordial y comprometido que él nos supo mostrar.
Con todo el cariño,
Associació de Veïns i Veïnes de Prosperitat Publicat a la revista Prosperitat de maig del 2008

dilluns, 25 d’agost de 2008

Aviat farà un any

Aviat farà un any que se´n va anar el Josep Mª Puxan i encara no m´ho crec.

Sóc una amiga de Martorell , on té molta gent que l´estima molt, com a tot arreu on va viure.

El seu record em serveix per entendre que no pot ser que hi hagi destí o final previst per nosaltres, perque és impossible traçar un destí com el d´ell, quin sentit té que se´n vagi una persona així als 58 anys?.

Els qui formeu part de la revista l´Agulla sou cristians i catòlics, jo ho sóc només una mica ,de cristiana sobretot,la resta és igual. Potser per això penso que el tema del destí ho veureu diferent,però segur que estareu d´acord amb mi que és molt difícil trobar-hi sentit.

Recordar-lo a ell també és tenir la certesa de que es pot ser completament feliç dedicant-se totalment i altruistament als altres.

Jo ja en tinc 40 i començo a pensar coses que ens fan por, però els testimonis de persones com ell fan que vegis llum per tot arreu i que no tinguis cap por perquè no té per què haver-hi límit per assolir la felicitat si estimes i respectes als altres.Pots assolir-ho tot i també te´n pots anar de cop,com ell, però ningú sap que passarà i aquí està la gràcia.

Ara li dic al Josep Mª :

Gràcies per ser un tan bon exemple, i sé que estaràs d´acord amb mi en que les persones com tú és igual la religió que defensin perque ells i el seu exemple són la única religió.

Fins sempre!

Lídia Arpal Sagristà

Barcelona, 25 d´agost de 2008

dijous, 14 d’agost de 2008

Talment és una vida, així fineix

“Talis vita, finis ita”, deien els romans. Què més voldríem els cristians que la nostra vida després de ser cristiana acabés cristianament?

Perdoneu-me la llatinada, però és el que se m’ha ocorregut en evocar la memòria del Josep Maria Puxan, el qual va morir el dilluns, dia 5 de novembre de l’any 2007, després d’una llarga malaltia de càncer, que ell va saber capejar sense permetre-li que el distragués gens més del que era indispensable d’allò pel que havia fet l’opció radical de la seva vida: Acompanyar les persones a l’adhesió cordial a Jesucrist.

Era el mossèn de la parròquia de Santa Engràcia, de Nou Barris, a Barcelona, patia pels pobres i per la dignitat que no els és prou reconeguda, patia per l’Església i per la necessitat de fer-la més assequible a tothom a qui està destinada. Era un consiliari vocacionat i apassionat dels Moviments Obrers d’Acció Catòlica.

Abans de morir, el Josep Maria va fer donació del seu cos a la ciència –que n’aprofitin tot el que puguin, que se’n valguin per estudiar!-; també va deixar dit que no volia que se li fes cap tracte que no se sol fer als altres cristians de la seva parròquia. Que no hi hagués missa al seu enterrament, que el recordessin a l’Eucaristia en la qual es fa menció dels difunts de la setmana i que preguessin per ell en les misses que acompanyen la senzillesa de la nostra vida de cada dia.

Feia potser trenta anys que a la parròquia on ara ell servia, i a moltíssimes més de Barcelona, s’havia pres la decisió de no fer missa als enterraments precisament perquè l’Eucaristia no fos celebrada com a signe d’honorabilitat catòlic. Tothom volia missa, els fidels a l’Eucaristia i els qui la ignoraven olímpicament, talment que massa sovint havia esdevingut una qüestió, més que no pas d’expressió cristiana, d’honorabilitat social.

No és pas que el Josep Maria no estimés l’Eucaristia, l’estimava entranyablement, en tant gran manera que, quan era rector de la parròquia veïna de Santa Magdalena, on l’absoluta majoria dels feligresos i feligreses vivien molt lluny de l’Eucaristia, ell deia missa cada dia a les set del matí, abans de començar la jornada de treball de les religioses inserides en el barri. Celebraven l’Àpat de Jesús les tres religioses, el seminarista (en temps de vacances) i ell, que per a aquella celebració casolana no es posava cap abillament especial, ja que li semblava que el vestit de viure i compartir amb la gent del barri era prou escaient per a l’Encontre diari amb Jesucrist.

En aquella època (jo era servidor de la parròquia de la Santíssima Trinitat dins del mateix arxiprestat) em va doldre molt que, del bisbat, li cridessin l’atenció –ja que un capellà de la zona l’havia denunciat perquè deia la missa amb aquella austeritat-; però encara em va alegrar més, en tenir notícia del seu definitiu Enconctre amb Jesucrist, adonar-me de la coherència del seu testimoni fins al final. Per si la seva “fidelitat litúrgica” no fos prou, en el darrer moment el van trobar abocat sobre l’ordinador preparant la campanya de la JOC.

Pere Farriol i Vinyes

Publicat al núm. 54 de La Veu, butlletí del Moviment de Cristians de Pobles i Comarques de Catalunya, al juny de 2008.

dimecres, 2 d’abril de 2008

Bona Pasqua!

Aquests dies hem compartit en el nostre grup, l'escrit que en Puxan el nostre consiliari ens va enviar per e.mail el mati de Pasqua del 2007. On expresava la seva intensa vivència de Pasqua i la compartia amb tots nosaltres.
Penso que és un testimoni molt especial, en la Pasqua 2008, que estem celebrant. El seu testimoni de fe de vivència en el Jesús Ressucitat és una llum que ens acompanya en el nostre caminar. El transcrivim aquí per compartir-lo.
Grup ACO Pla de Fornells (Nou Barris)

Diumenge 8 d’abril 2007

Assumpte: Bona Pasqua

Amics/amigues:

Molt bona Pasqua!

Avui, diumenge de Pasqua, visc una pau especial.

Penso d’una manera especial amb cadascú de vosaltres, els qui anem fent camí plegats, testimonis els uns per als altres en la nostra vida de cada dia , en els nostres compromisos. Especialment ahir, abans de la vetlla tenia una estona llarga de pregària, de pau….quin goig sentir-me a prop de moltes persones, a prop vostre. Sentia la força del testimoni, de vides tan diverses, tants petits detalls que des de la “mort” (dolors, patiments, situacions dures…) ens fan viure en “resurrecció”, tanta i tanta generositat, servei, solidaritat, preocupació pels altres, vida i esperança que intentem aportar..

Jo he viscut el goig d’una Setmana Santa plena de vida, de comunitat amb qui hem anat preparant i vivint les celebracions, vivència de fer camí amb Jesús fins a l’esclat de la Resurrecció… Vetlla Pascual molt viscuda, sense saber-ho expressar, esclat de festa que es comunicava, que es respirava en l’ambient.

Per a mi una setmana dedicada de ple a preparar les celebracions, compaginant les estones de treball, de descans, de pregària….de vegades em sentia una mica monjo, monjo enmig de la ciutat i en una parròquia, però molt unit a tots en la vostra vida de compromís, de família.

Gràcies pel vostre testimoni, pel do de Déu que és la vostra amistat i proximitat, gràcies perquè junts i acompanyant-nos els uns als altres seguim essent testimonis de resurrecció.

Una abraçada.

Fins aviat.

Puxan

dimecres, 26 de març de 2008

Amb alegria i esperança

Som el grup de Revisió de Vida de la JOC, que vam tenir en Josep Maria com a consiliari aquests quatre darrers anys. Hem viscut moltes experiències al seu costat. Per aquesta Setmana Santa que la JOC va cel·lebrar com cada any a "la Capella", se'ns va demanar fer un testimoni per la pregaria del mati del divendres sant. Aquí us adjuntem el testimoni per si el voleu penjar al blog. Grup RdV Prospe-Roquetes-Carmel, JOC Nou Barris.

Ja han passat 4 mesos, qui ho diria, des d'aquell dia en que ens va sorprendre a tots la notícia. Uns sabíem que tard o d'hora havia de passar, d'altres teníem fe en que tot anés bé, però finalment el seu moment va arribar. En Josep Maria, en Puxan, el nostre consiliari, ens va deixar de sobte, sense avisar, sense donar-nos temps a fer-nos a la idea.

Durant aquests 4 anys que l'hem tingut com a consiliari, hem après d'ell moltes coses. Ha sigut testimoni directe d'un estil de vida, compromès, amb el barri, amb la comunitat d'on ell era capellà, amb els moviments d'on era consiliari com la JOC i la ACO. Com a consiliari del nostre grup, sempre ens ha ajudat a redreçar-nos en aquells moments en que a vegades un grup es perd, ens feia aprofundir en el rerefons de les RdV. Per molts es va convertir en un amic, el qual li podíem consultar dubtes, o mostrar les nostres preocupacions per tal d'escoltar el seu consell.

Aquests mesos han sigut “durillos” pel grup. Un cop superat l'impacte inicial, havíem de continuar fent grup, tal com en Josep Maria hagués volgut. Per tant ens ha tocat acostumar-nos al seu buit, a la seva absència, a la seva falta de consell. La federació en tot moment ens ha recolza't, tot i que nosaltres en algun moment hem optat per fer aquest tram del camí sols. Hi ha hagut moments de tot, les reaccions de cada membre han sigut diferents com es d'esperar en aquests casos. Uns quants han cregut des d'un principi que havíem d'adaptar-nos i continuar fent camí sols, ja que en els nostres començaments com a militants ja havíem estat sense consiliari. D'altres han hagut de viure aquesta nova realitat, i afrontar la desmotivació generada per la situació.

Finalment ens n'hem anat sortint, hem fet aquest tram del camí, hem passat aquest període de dol i també hem comprovat que necessitem un nou consiliari, algú que ens acompanyi en aquesta nova etapa. Sabem que en Josep Maria en les últimes reunions de Consis, ja havia apuntat aquesta possibilitat, deia que ja no ens podia aportar res de nou, que ell havia après molt de nosaltres i nosaltres d'ell. Segurament tenia raó en part, perquè estem segurs que haguéssim après moltes més coses d'ell.

Ara comencem una nova etapa en el nostre camí com a grup, amb un nou consiliari, amb noves ganes, de continuar endavant. Avui que recordem la mort de Jesús, volíem tenir-te present Josep Maria, i donar aquest testimoni al moviment. Ens vas demanar que continuéssim endavant, i que et recordéssim amb alegria i esperança en les celebracions, i així ho hem fet, una situació com la que el deixebles deurien viure amb la mort de Jesús. Ell va ser el pastor de tots els homes i les dones, i tu has sigut el nostre pastor aquest temps. Per tot això i molt més, gràcies Josep Maria.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Sensació a l'arxiu històric

Uns quants de l’arxiu històric (el grup de voluntaris que ens trobem cada dilluns a la tarda) hem començat a endreçar papers de l'habitació del Josep M., en la rectoria.

La primera vegada que vaig entrar a l’habitació desprès de la pèrdua del Josep M. em va envair una sensació un xic estranya. Semblava com si ell s’hagués marxat de viatge el dia abans. Tots els papers endreçats, separats en piles per temes, que si la catequesi, que si un grup de revisió de vida, que si la pastoral de la salut, que si... Tot ordenat com aquell que a de marxar un temps fora de casa i ho endreça tot perquè després a la tornada tot sigui més fàcil de buscar, ell o qui sigui.

I això em fa pensar, descobrir la fortalesa del Josep M. i la seva capacitat per conviure amb la seva malaltia. I portar-la a l’extrem màxim en el fet de viure cada dia com si fos l’últim, com si no hagués un demà i cal deixar-ho tot el màxim d’enllestit. I alhora d’anar a dormir adreçar-te a Déu i encomanar-te a ell.

En Josep M. m’ajuda a descobrir que cal viure el moment amb tota l’esperança de que és el millor, i que cada dia hem de donar gràcies a Déu per tot el que ens ha passat i ser feliços per la immensa sort que tenim, sense preocupar-nos del que no hem pogut fer. Això qui ho sap!

Carles Benito Lupiáñez

Arxiu Històric de Santa Engràcia

Josep M., et trobem a faltar

Aquest any la missa del gall a la nostra comunitat ha estat molt especial. La primera sense el Josep Maria. Semblava que en qualsevol moment sortiria de la sagristia, amb aquell jersei marró, una mica gastat poder, i ens desitjaria un bon Nadal amb un somriure franc i sincer. Però no va passar. Quan va ser l’hora de començar la celebració ningú sortia de la sagristia, i un xic de nostàlgia ens va fer pensar que no havia passat res, que tot era normal, i que com sempre començaria la celebració amb el retard normal de qualsevol altre moment. Però no va passar. A nivell del funcionament propi de la comunitat penso que s'ha arribat a una certa normalitat, i mica a mica s’anirà assolint un nivell òptim. Però a nivell personal no, el dol encara continua, i és poder en les petites coses que eren pròpies d'ell on es més significativa la seva absència.. Carles Benito. Parròquia de Santa Engràcia

diumenge, 16 de desembre de 2007

Josep M. Puxan, un bon amic

Ja ho sabíem, que estava malalt. Tenia un càncer amb metàstasi, que s’anava medicant amb un nou tractament. Amb sornegueria, explicava que es prenia un parell de pastilles pel càncer i una dotzena més pels efectes secundaris d’aquestes pastilles. Però anava fent. L’aturada cardíaca del dilluns 5 de novembre ens va deixar tots ben parats i amb la necessitat de plorar-lo col·lectivament. No hi va haver enterrament, perquè havia deixat el cos a la ciència. I gairebé no hi va haver funeral. El dimecres següent, a la missa de difunts de la parròquia, es va pregar també per ell, amb una total discreció, com ell mateix havia deixat dit, entre tots els altres difunts. El bisbe Carrera va presidir l’Eucaristia i es va mossegar la llengua com hagués volgut en Puxan i va defugir qualsevol referència explícita a ell. L’església de Santa Engràcia, a Nou Barris, plena de gom a gom, va mantenir el to i la complicitat. Alguns, però, no vam ser tant disciplinats. L’Agulla primer va muntar-li un petit homenatge en el seu bloc. Després vam muntar-li un bloc sencer, perquè tothom pogués expressar-se (http://puxan.blogspot.com). I encara un parell d’amics van organitzar una trobada de gent simplement per compartir-ne records, a la qual van assistir alguns dels seus germans. Quan algú mor, semblem obligats a fer una mena de panegíric, però la veritat és que en Josep Maria Puxan va deixar una forta empremta en molta gent, i una empremta d’evangeli. En els seus 58 anys de vida, va passar els anys de capellà a Martorell i a les parròquies de Santa Maria Magdalena i de Santa Engràcia, a Nou Barris de Barcelona. Va ser consiliari de la JOBAC, de la JOC i de l’ACO, amb diverses responsabilitats. I en la seva tasca parroquial va animar tot allò que es podia animar, posant-hi el cor, i, també, un cap assenyat. A mi em produïa una certa admiració que als seus cinquanta anys –l’edat en què vaig tenir la sort de tractar-lo– encara tingués energia per anar de colònies i per estar tan al costat dels més joves. Sempre en moviments de treballadors cristians i en parròquies de barri sabia bé què era el treball que requeria esforç físic. Va ser conegut com a “Mossèn Garrafa” perquè va treballar molt de temps com a repartidor de vi fins a herniar-se. A mi m’impressionava també el seu esperit de pregària. Vam coincidir amb en Toni, la Cristina i en Javier a la comissió permanent de l’ACO i sempre encetàvem la reunió amb una pregària, que em sembla que ha estat de les més serioses en què mai he participat. Ell es llevava a les 6 del matí i ja s’hi posava. La seva era una pregària de les persones, de disponibilitat total, de posar davant de Déu el que entenia i el preocupava i de vegades el que no entenia i el que el feia sentir impotent. Sempre. Amb regularitat. Ens va explicar una vegada que un seminarista que hi havia a la parròquia l’havia denunciat a l’arquebisbe, perquè quan deia missa a primera hora del matí –amb la presència d’un molt reduït nombre de persones al voltant d’una taula– no es revestia com diuen els cànons. Diu que el cardenal Carles el va cridar per renyar-lo, però que després no va gosar ni tan sols treure el tema. Tenia la necessitat d’una vida espiritual intensa, que desenvolupava a monestirs diversos, com Puiggraciós i Solius. Tot i la situació eclesial, especialment en l’època del cardenal Carles, en Puxan no era persona de crítica continuada o fàcil a l’Església. De fet el preocupava que els moviments i les parròquies estiguéssim pel que havíem d’estar: que fóssim acollidors, especialment amb els més pobres, que coneguéssim l’evangeli, que estiguéssim compromesos al servei de la gent. Tampoc no era especialment amable amb les jerarquies, a les quals segurament irritava amb la seva actitud una mica burleta. Li disgustava l’ambient llagoter i tan poc evangèlic que de vegades envolta “les altures”. A part del seu sempre bon humor, assenyalaria la seva absoluta manca de protagonisme a l’hora de fer les coses. Defugia tot allò que el fes destacar i hi podies comptar sempre que s’havia de fer alguna cosa feixuga o desagradable. Era un treballador infatigable, que, no obstant, feia confiança a les persones i sabia treballar en equip. De fet ho va demostrar amb escreix en moments de crisi: quan va obrir la parròquia als immigrants sense papers perquè s’hi tanquessin, però comprometent-hi les entitats del barri interessades a fer-ho, conscient que ell ni era l’amo de la parròquia ni podia responsabilitzar-se sol de tot allò. Quan va haver de ser intervingut quirúrgicament va saber delegar en la comunitat parroquial totes les tasques pastorals. I n’estava orgullós, que la parròquia funcionés sense ell! Quan va recaure en la malaltia va saber plegar veles en moltes activitats, delegar de veritat. I cuidar-se, o almenys això deia. I des d’un segon o tercer terme continuava animant el personal. I va saber valorar l’amistat i les relacions humanes, que va cultivar fins al final. Era conegut i estimat al barri. Recordo que alguna entitat totalment laica del barri me n’havia parlat en termes molt elogiosos, sense saber que ens coneixíem, pel seu esforç per mantenir una actitud positiva respecte als musulmans i a les persones immigrades en general. De fet, en Puxan ja feia temps que formava part del meu santoral particular. No era pas perfecte ni té miracles coneguts, ni ningú al darrere amb molt de poder o de diners, i ha mort per un correntíssim càncer. O sigui que no prosperaria cap causa per beatificar-lo. Però no feia trampes, era honestíssim i ens va ensenyar com es podien viure, a fons, les benaurances. Segur que continuarà acompanyant-nos com ha fet sempre i que, com diu la Carme Gomà, en el bloc, el nostre retrobament serà una festa!
Mercè Solé. Article publicat a la revista l'Agulla, número 57.

diumenge, 9 de desembre de 2007

Una amistat per a tota la vida

Nosaltres vam conèixer el Josep Maria a les colònies de Sant Salvador de Torroella als anys 70, quan ell era un jove que volia ser capellà, i nosaltres unes nenes.

Al cap dels anys, i després d’haver fet camins molt diferents, vam retrobar una amistat d’adults que hem conservat tota la vida.

Un parell de vegades a l’any, ens trobàvem per sopar i xerrar de qualsevol cosa. Recordem amb afecte el dia que el Josep Maria ens va convidar a sopar a casa seva, a la rectoria de Santa Engràcia i orgullós ens va ensenyar la seva parròquia i el seu barri.

Sempre trobava un forat a l’atapeïda agenda que tenia, per arribar-se a Masquefa i passar una estona amb nosaltres. Una d’aquestes vegades, vam sopar sota la lluna al costat de l’ermita romànica de Masquefa, que aquí anomenem “el Cementiri Vell”. Va ser una vetllada especial que moltes vegades hem recordat tot dient que ho repetiríem. Ara, però, aquella nit d’estiu ja és un record irrepetible.

Per a nosaltres, el Josep Maria ha estat una persona molt propera que ens ha demostrat afecte i confiança. Veritablement hem tingut un bon amic.

Carme Matas, Mercè Parera i Sílvia Tomàs

Masquefa

dimecres, 28 de novembre de 2007

"Curas" com tu mai no s'esborren...

Josep Maria, fa molt de temps que ens coneixem, quan jo feia de responsable de grups de confirmació del nostre "arxiprestat Trinitat-Roquetes". En aquest temps vaig viure amb intensitat la força de l'Evangeli, tu amb l'exemple donaves força al meu treball, deixant fer, però sempre atent al més petit detall. Saps molt bé que van ser uns anys meravellosos i d'esperança. No estàs amb nosaltres, però no et preocupis, "curas" com tu mai no s'esborren i t'omplen d'alegria. No vull agrair-te res, per que m'enviaries a fer "puñetas", però deixa'm dir-te que segueixes estant amb nosaltres. Has estat com amic, "cura" i....... el millor que m'ha pogut passar, conèixer-te.
Santi

dimarts, 27 de novembre de 2007

La zona de Nou Barris sempre et tindrà present!

Som el Comitè de zona de l'ACO de Nou Barris i des d’ aquí volem fer un petit homenatge al nostre estimat Josep M. Puxan. Ara que ja fa uns dies que ens ha deixat podem dir que pensar en ell ens produeix un sentiment d’enyorança,de pau, de tranquil·litat, de goig, de gratitud per haver-lo conegut i compartit amb ell les nostres vides.
Ha estat molt gran la empremta que ens ha deixat amb la seva manera de viure la vida. La seva militància a l’ACO ens ha ensenyat a viure una manera característica de ser església evangelitzadora i transformadora dins del món obrer. Ha contribuït a que les nostres comunitats siguin obertes , acollidores i portadores de l’esperança de l’Evangeli a aquelles persones més febles.
Per a la zona de Nou Barris ha estat un referent, ja que ens ha acompanyat durant molts anys.La responsable de zona s’ha sentit acompanyada, sempre podia comptar amb ell ja que formaven “el petit comitè”. Ens ha ajudat a aprofundir en la paraula de Déu i rellegir-la a la vida. Ens ha fet costat als responsables i als militants sempre atent al moment que passava cadascú, amb respecte però ajudant-nos a reflexionar i a anar a fons. Sempre ha estat disponible i arribava allà en nosaltres no hi podíem. Feia aportacions, però sempre deixant-nos el protagonisme als militants. Ens ajudava a veure el costat positiu de les coses. Ens ha donat una gran lliçó de vida. Ens ha ajudat a créixer com a persones, com a militants i com a zona.
Gràcies per tot el que ens has donat.

“I si vivim per a ell vivim, i si morim per a ell morim. Tant si vivim com si morim som del Senyor. Si el gra de blat no cau a terra i no s’enterra mai no fruitarà, però si s’enterra fruit abundant donarà, un fruit de vida que no morirà. Ens cal morir per a donar fruit, a les mans teves els meu esperit.”

De tot cor,

El comitè de zona de Nou Barris

Una paraula amable i esperançadora

Recordar Josep Maria Puxan vol dir tenir-lo com a exemple de servei als homes i dones i a l'Església. En tenim molts detalls i anècdotes, d'ell. Però ens quedem amb una: la seva paraula sempre amable i sobretot esperançadora. ¡Gràcies per tot el que ens has donat!
Carmen-Santi

diumenge, 25 de novembre de 2007

50è. aniversari casament Miquel i Carmen

Benvolguts,
Estava dubtant a enviar-vos un escrit que va fer el mes passat en Puxan en motiu del 50 aniversari de casament dels meus pares. Com veureu en Puxan ha mantingut una relació amb la meva mare arrel de les colònies de Martorell. Pensava que era molt personal, però al final m'he decidit a compartir-lo amb tots vosaltres. Adreço una foto d'en Puxan i la mare a l'aniversari del la parròquia de Santa Mª Magdalena, del que ell havia estat rector i encara hi treballava com zona de l'arxiprestat. Gràcies por tot.
Una abraçada. Liria Román

Ostres, ens fem grans!

No es malo, a veces mirar hacia atrás para agradecer y recoger todo lo que la vida nos ha dado, buenos y malos momentos, que han marcado nuestras vidas, que nos han ayudado a crecer, a hacer camino, a ser lo que somos. Mirar hacia atrás para seguir haciendo camino, con lo que ahora somos, en unas situaciones siempre nuevas afrontando nuevos retos.

Era el año 72, yo, un chaval de 22 años llegaba a la casa de colonias de Martorell y allí me encontré con “la Sra. Carmen”, la “cocinera”, y sus dos hijas, la Encarna y la Liria, y pronto con Miguel que subía algunos fines de semana. Fueron 12 años de convivencia, años llenos de vida, de anécdotas. La Sra Carmen, como la llamábamos, desde su cocina estaba al tanto de todo, ¡cómo quería a cada niño y niña!, ¡cómo mimaba a los monitores!. Desde su labor constante nos iba explicando la vida de su comunidad, de su barrio, de sus luchas. A nosotros, gente de pueblo, nos abría los ojos a una realidad muy distinta, le gustaba explicar, nos gustaba escucharla.

Éramos muy jóvenes. Sus hijas unas niñas. Podíamos con todo, no parábamos.

¡Qué cosas la vida! En el año 84 me piden de venir a Sta Ma Magdalena. Siempre recordaré mi primera reunión en el Consejo Pastoral, mi primera celebración... la casita, los locales, Carmen, allí estaba... Desde el primer momento ella y esta comunidad me hizo sentir en mi propia casa, todo lo que había explicado Carmen durante muchos veranos ahora lo vivía yo mismo.

Años en Sta Ma Magdalena, compartiendo muchos y muchos momentos, siempre dispuesta a colaborar, a veces sola, a veces con Miguel, con sus hijas, con sus yernos, cada uno des de su manera de ser. Nada daba miedo si todos nos uníamos.

La gran lección. El paso de los años, ir descubriendo nuevas llamadas, dejar unas cosas y coger otras, a veces con tristeza, dando paso a otros, cuando ya no podemos con unos compromisos. Los años, los achaques, situaciones familiares... ay, la vista, ay las rodillas, ay los mareos,... .

Carmen, Miguel, Encarna, Liria, ¡aquí estamos! Recuerdos y testimonios unos para otros. Juntos fuimos actividad desbordante, ahora aparentemente menos activos, pero con una vida llena, dando quizás más profundidad, comunicando vida, la vida de Dios, comunicando paz. Todo lo que hemos vivido, nos ha hecho ser lo que somos.

Gracias Padre, porque hoy nos haces contemplar en Carmen i Miguel unos signos de tu amor, gracias porque en tantos gestos de amor descubrimos tu presencia. Que tu Espíritu nos acompañe y nos descubra cada día qué quieres de nosotros.

Que juntos podamos ir haciendo camino, dándonos y dando a cada momento lo que está en nuestras manos, lo que tu esperas de cada uno y cada una en cada momento de nuestra vida.

JOSEPMª PUXAN

Sempre a primera línia...

Era un 20 d’agost del calorós estiu de 1949, segurament a les acaballes de la postguerra però encara amb “cartilla de raccionament”.

La Quimeta ( la nostra mare ) anava de part, ja sense mare l’assistia al carrer Bruc la llevadora i la seva germana gran. Al menjador, segurament fumant cigarrets, en Jaume ( el nostre pare ) i el seu cunyat i amic en Pepe.La llevadora surt i diu que tot ha anat be, ha nascut en Jaume.

Cinc minuts més tard torna a sortir, ara esverada i diu: senyor Puxan, en ve un altre, són bessons. Era en Josep Maria.

En el si d’una família molt catòlica, conservadora i de classe mitjana anem creixent juntament amb els nostres germans, que van naixent un cada any darrere nostre. Després, al cap dels anys la petita, la Mercè. Som set, tres nois i quatre noies.

En aquest context, en Josep Maria fa el batxillerat de lletres (jo el de ciències) i amb el títol de batxiller superior (el nostre pare i ell suposo que també tenia clar que aquests estudis i una edat eren necessaris abans de prendre la decisió) marxa al seminari, a la Conreria. És el primer a marxar de casa.

Segurament allà es comença a gestar el que seria el tarannà d’en Josep Maria i que tots els que heu compartit vivències amb ell coneixeu perfectament.

Per a nosaltres, i per a mi certament, va significar una obertura a moltes coses, segurament va ser un referent per anar abandonant una actitud més conservadora pròpia de l’ambient familiar i de l’època per evolucionar cap a actituds més obertes i lliures.

De totes maneres, no sé si per atzar o perquè ell estava més a punt, sempre ha estat a primera línia, jo a segona. Quan va morir la mare, ell va baixar a Canet amb l’ambulància i el pare. En els últims moments del pare també va estar al peu del canó, jo en un segon pla.

Sempre pendent dels pares, del pare en el 20 anys de viduïtat, assumint també funcions específiques a casa. "Això deixeu-ho, que ho farà o ho arreglarà en Josep Maria", havíem sentit sovint del nostre pare.

Sempre pendent, fent costat als germans i nebots

Vosaltres, els seus amics i amigues, coneixíeu i gaudíeu d’aquest acompanyament. Nosaltres també. Especialment en el moments difícils, hospital, situacions delicades... Els nebots desplaçats per circumstàncies diverses a Austràlia, Japó, Nicaragua...varen comptar sempre amb el suport dels correus d’en Josep Maria.

Aquestes són unes pinzellades d’en Josep Maria familiar, segurament idèntic al que vosaltres els amics heu conegut i estimat, perquè tenim molt clar que en Josep Maria tenia la família de sang, però també la gran família d’amics, amigues i persones que en les diferents tasques han anat passant per la seva vida.

A tots s’ha lliurat amb il·lusió i gran estima.

Aquest és en Josep Maria, sobre tot proper en els moments difícils però també gamberro, fotetes i divertit com el primer en les celebracions o quan les circumstàncies o permetien ..o no.

Josep Maria, t’hem de recordar amb joia i esperança com ens vares demanar, i ho farem. És més, ja ho hem fet però et trobarem a faltar als dinars dels dimarts, als dinars familiars, a Canet, al ritual de trencar l’ou de pasqua.... Com tots els que estem ara aquí, en tants i tants moments.

Josep Maria, fins sempre.

Jaume Puxan

Un sopar emotiu

Ja ens hem vist. El passat 22 de novembre, ens vam trobar una cinquantena de persones (alguns dels seus germans, companys capellans, gent de l'ACO i de la JOBAC, del barri...) a l'escola de l'Infant Jesús, a Gràcia, per recordar en Josep M. La veritat és que va ser un acte molt senzill: un sopar fred, un "powerpoint" (que podeu baixar-vos d'internet des d'aquest mateix bloc), un compartir emocionats, a voltes divertits, sempre vitals, records d'en Josep M. i de l'empremta que ha deixat en el barri i que ha fet que, persones ben allunyades de la fe, hagin expressat la pèrdua d'un punt de referència. Vam compartir escrits que ens havia fet, vam recordar com, malgrat el seu oficial refús de les noves tecnologies i la peça de museu en forma d'ordinador que utilitzava, feia servir el correu electrònic per compartir pregàries i per acompanyar les persones, preparava acuradament reunions, celebracions i homilies, i, quan estava massa malalt per aguantar segons quins ritmes es feia present amb curtes visites, o trucades, o correus. Vam lamentar que la seva manca absoluta de protagonisme l'hagués portat a evitar publicar algunes de les coses que escrivia i vam pensar que estaria bé que algun dels seus antics companys mirés si hi hauria materials publicables.
I, acompanyats per la guitarra d'en Xavier Morlans, vam acabar cantant. En el bloc trobareu l'escrit que ens va llegir en Jaume, "el bessó", en nom de la família. I també algunes fotografies que ens van portar la Teresa Cuxart i en Salvador Clarós: vam quedar paradíssims en veure un Josep M. en sotana en un sopar "de gala" a les èpoques de la JOBAC ("Vivir para ver!"). Finalment vam distribuir uns punts de llibre com a record. Si algú vol fer-ne per al seu grup o per al que sigui, se'ls pot baixar des d'aquest mateix bloc.

dimarts, 20 de novembre de 2007

Germà divertit i espontani

Com estava anunciat, vam aplegar-nos al Casal de Rubí més d'una vintena de companys preveres del Josep Maria Puxan. Com va dir el Pep Soler, el record amical tenia la millor expressió en l'Eucaristia que compartíem, com tantes vegades havíem celebrat junts.
El relat dels deixebles d'Emaús ens aproximava a l'espiritualitat del Puxan que ha estat per a tots els qui l'hem tractat, un amic que ens HA ACOMPANYAT amb la discreció i tendresa que es fa tant clara i pedagògica en aquesta història.
Vam anar desgranant records i testimonis...La seva autoexigència i austeritat. La seva ironia i sortides, de vegades sorprenents... El seu estil tant lliure... i a la vegada tan ordenat en el treball, en el servei, en la preparació de les reunions i l'agenda...La seva voluntat exemplar en la pregària que feia diàriament a les sis del matí, com una necessitat connatural a totes les altres activitats del dia... Algú deia que les benetes de Puiggraciós solien comentar als hostes de pas: "l'altre dia va venir en Puxan a fer recés i va dir..." Ja era algú de la família...puntual en el seu ritme de trobar uns dies de recés. Creia que els laics tenien un paper fonamental en la comunitat i així va poder viure la malaltia en contacte directe amb la comunitat, i entenia el seu paper de prevere amb un estil molt proper, molt horitzontal...Pensava que el ministeri era això, un servei. Era un treballador, un obrer del Regne. Amic de tothom, relacionat amb creients de tota mena i persones allunyades del contacte amb l'Església.
Coincidíem que la seva energia i capacitat de relació i d'arribar a fons a les persones...estava arrelada en l'evangeli de Jesús, que anava alimentant amb una lectura pacient i constant,-la lectura de la Bíblia li agradava tant o més que la xocolata!- que il.luminava rostres de persones i situacions de vida, detalls de vegades insignificants. Ha sigut un germà divertit i espontani... però també, per a nosaltres, un mestre en el servei als grups, a les comunitats i a cada una de les persones que han pogut connectar amb ell. Vam donar gràcies a Déu per aquest testimoni entranyable que ens ha deixat el Puxan. A reveure! Josep M. Fisa

En Puxan, el nostre amic i consiliari

Ens costa d’acceptar, però en Josep Maria ja no és entre nosaltres. La nostre petitesa humana ens fa sentir en aquest moment més orfes, tot i que creiem que ell ja gaudeix de la plenitud de Déu.

El grup d’ACO, hem compartit la vivència del seu acompanyament al llarg de tants i tants anys. Veiem que ens és difícil poder expressar des de la paraula, tot el que hem viscut i hem rebut del Puxan. Avui sentim aquest buit físic entre nosaltres, però el tenim molt present en els nostres cors.

El Puxan, com tothom l’anomenava, ha estat un home de fe, d’esperança i d’amor als germans, el que en diem un “home de Déu”. En ell s’han fet realitat les paraules de l’evangeli: “jo no he vingut a ser servit, sinó a servir”. Ho ha viscut i n’ha estat testimoni entre la gent del barri, de la JOBAC, la JOC i l’ACO, i de la comunitat parroquial, entre tanta i tanta gent que ell ha acompanyat.

Com a consiliari i company, ens ha deixat un testimoni que és una petjada profunda. Hem rebut a través d’ell, estimació, comprensió, alegria de viure, coherència de vida des de l’evangeli, i coratge per continuar endavant vencent les dificultats. Un testimoni de com ha viscut la malaltia que ens ha impressionat.

Donem gràcies a Déu per haver pogut fer camí junts amb en Puxan durant molts anys. Puxan, et demanem que des del Pare, continuïs acompanyant-nos!!

Carme Calzada, Salva Clarós, Lourdes Gimenez, Liria Roman, José Antonio Ruiz, Montserrat Sidera.

(Grup Pla de Fornells (ACO Nou Barris)

En acabar el curs, un agraïment molt especial!

Hola us envio l'editorial publicada en el Full Parroquial de la nostra parròquia de Santa Engràcia i escrit pel propi Josep M. i que va sortir el passat mes de juliol. Espero que la trobeu interessant. Gràcies, Carles Benito
El mes de juny que tot just hem acabat, és un mes d’avaluacions i revisions, mirar enrere, com ha anat el curs, en què podem millorar. És un temps de celebracions, quasi cada grup i activitat acabem amb una celebració, de vegades amb la celebració de l’Eucaristia en el grup, sovint amb un berenar, sopar o dinar. També és el moment de mirar endavant, d’apuntar alguna idea per al curs vinent... Voldríem ajudar-nos a viure amb realisme el moment present d’església i de societat, sense enyorances del passat, buscant de dur a terme la nostra missió evangelitzadora ara i aquí, partint dels que som, com les primeres comunitats, també reduïdes però plenes de la vitalitat de l’Esperit. Per una vegada deixeu-me abusar del privilegi d’haver d’escriure cada mes aquest full per expressar un sentiment molt personal d’agraïment, a tota la comunitat, a moltíssimes persones i grups, i als companys capellans. En començar el curs us comunicava el meu estat de salut, un càncer, en aquells moments els oncòlegs ja començaven a parlar dels bons resultats de la medicació totalment nova que estava prenent, però vosaltres mateixos vèieu els efectes secundaris de la medicació (cansament, dolor a les articulacions...). Des d’aquell moment són incomptables les mostres d’afecte i la disponibilitat a fer-m’ho tot més fàcil. Quants i quants petits detalls al llarg del curs, quants petits i grans serveis m’han permès arribar a final de curs, sí, molt millor que quan vam començar. Entre tots heu fet possible que la comunitat es ressentís el mínim de la meva situació personal. Potser sí que algunes coses... però a partir d’això vull mirar el futur amb la mateixa il·lusió i agraïment que miro el passat, entre tots farem possible la comunitat que volem, entre tots respondrem generosament a la crida que Jesús ens continua adreçant personalment i comunitàriament, a cadascú des de la nostra situació “aneu, jo us envio”.

És un gran regal poder viure una malaltia, en aquest cas un càncer, tant i tant acompanyat... des del primer moment quan encara ningú no en sabia res, per la família i després per al comunitat, pels amics... des de la fe units en la pregària, i des de l’estimació com una font constant d’energia. Fins que un no ho viu en la pròpia pell potser costa d’entendre, però també un regal sentir-te fent camí amb moltes persones que viuen la mateixa situació o situacions semblants.

Moltíssimes gràcies a tots!

Full Parroquial Parròquia de Santa Engràcia

Juliol/agost del 2007