Dues fotografies inèdites

Salva Clarós

Sempre hi serà

Sempre hi serà ,sempre el recordarem ,aquell mossèn ,amic i company de jocs que teníem ,que en el any 1973 anava en pantalons curts i camisa de cuadres, deu meu! quin capellà!, i també en banyador! ,a la bassa de sant salvador de Torroella.. Si,si era ell en Josep Mª ,això es un record més de:

Maitechu d'Abrera

Tot just fa un any

Puxan, avui fa un any que ens vas deixar. El temps passa, però el teu record és ben viu perquè fins al final el que ens vas regalar va ser la teva vida i això ens va calar a fons. Gràcies pel teu testimoni de fe i de vida. M.Carme Gomà

Gràcies a tots

Jo també l’estimava... però ell estimava més....

fa un any que penso que hauria de ser agraïda i expressar-me aquí

però segueixo sen se paraules

però vosaltres les aneu posant en aquest degoteig de textos que teniu la generositat de compartir i que m’omplen d’alegria quan els llegeixo i que em fan sentir més petita, però més plena.... i penso com n’era de gran ...i dono gràcies a Déu per haver-lo conegut i pels moments que vam compartir a la parròquia de martorell, a casa, amb els meus fills ...

fins i tot la malaltia va ser nou vincle d’unió entre amics : pere, araceli, angels, andreu... i d’eixamplament: assumpta, josep mª... i amb la comunitat martorellenca : “herminius”, mercè, anna , els canals, pi, pere.......

tu sí que vas multiplicar els talents..., no sense esforç i amb renúncies...quin tresor d’amor!

aconseguies que tots ens sentíssim estimats i un punt avergonyits de rebre un regal tan gran sense merèixer-lo...tenies el do i la voluntat de fer-nos sentir especials .....

prego a Déu perquè el teu esperit camini amb tots els que et vam conèixer

gràcies a tots

maria josep amador i amat

Una carta amb la llum del Josep Maria

El Josep Maria cristià, apassionat per la germanor, amistós, servidor, fidel, programador, organitzador, treballador, sensible, proper, lliure, concret, alegre, senzill, profund, profeta, gratuït, detallista, atent a la vida, crític, promotor de servidors i apòstols, el Josep Maria home de fe i capellà de l’Església de Jesucrist, servidor del laïcat cristià organitzat en Moviments, home de pregària, totalment lliurat a Déu i als altres, el Josep Maria que vam disfrutar com una lluminosa i amagada visita de l’Esperit de Déu, apareix amb molta transparència en les tretze cartes que conservo d’ell i que m’envià a Galícia al llarg dels anys. Havíem sigut companys de curs, de grup de revisió de vida, havíem col.laborat plegats, essent seminaristes, a la mateixa pastoral, s’havia fet amic d’una de les meves germanes, i manteníem l’amistat de lluny estant doncs jo vivia, i visc, a Galícia. Ara al rellegir les seves precioses cartes ( no sabria quina triar como a mostra!) m’ha tornat, proper, el seu alè d’home sant molt a l’estil de Jesús de Natzaret. La que reprodueixo te data de 1 de novembre de 1989. Acabava de morir el meu pare. Vet aquí el text, del que em permeto subratllar aquesta frase: “prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots”.

“Penso en tu, Xosé, penso en el teu pare, en la teva mare, en la Rosa Mª, en la darrera llarga xerrada que vàrem tenir parlant del pare, de la mare... tot aquest misteri de l’amor, de l’acolliment, del perdó, d’unes vivències difícils d’esborrar...

He anat a celebrar missa de 2/4 de 9 del matí a St Sebastià... una colla de gent, gent molt senzilla, del barri, experiència de Déu en la pregària de la comunitat, rostres que eren ja una proclamació de les benaurances. La Paquita, el Justo, la Teresa, coneguts i estimats en el barri, atents als altres, des de l’ajuda fraterna, des de l’escola. Quina dificultat a escriure, quina capacitat per a estimar!

El record i la imatge viva i punyent del despatx d’ahir, feia temps que, amb tan poca estona, no palpava tanta misèria: l’home que plorava perquè no sabia com fer arribar les 25.000 ptes a final de mes, la mare d’un xicot drogaaddicte, una noia de 20 anys apallissada constantment pel seu company, avui sense feina i alcoholitzat, la dona amb sis fills deixada pel marit... Sort que després, baixant a la reunió a Sta Engràcia trobava pel carrer tota una vida d’esperança: la filla de la dona deixada pel marit que venia tota contenta de treballar perquè ara li havien fet contracte per sis mesos i entre ella i sa mare, de mica en mica, se n’anirien sortint; la Paqui, la Montse, el Javi, de l’Associació de Joves contra l’Atur, que van treballant amb eficàcia; l’Aurora monitora dels menjadors d’estiu; el Jose que em va dir que sí a la meva proposta d'intentar seguir els nanos més grans dels menjadors d’estiu...

És l’aiguabarreig de la vida, mort i resurrecció, fang i esperança. Però de totes maneres, allà, en aquell “cuchitril” continuen vivint aquell pare i les dues filles, continua aquesta pensió de misèria per a tanta gent d’arreu, i això fa mal.

Visc la impotència, la contradicció de la meva vida on no em falta res, l’estil de vida de tants i tants cristians, de la pròpia família, els petits pedaços que entre tots anem fent...De vegades voler dir les coses clares, no tolerar petits enganys o trampes dels qui, gràcies a això, intenten subsistir, constant equilibri entre ser presència d’amor i solidaritat –ajudar a créixer- no ferir...

D’aquí una estona celebraré altra vegada l’eucaristia, amb la gent de Sta Magdalena. Avui és d’aquells dies de “cares noves”, dels qui venen en record dels seus difunts.

Tant de bo féssim una comunitat ben acollidora, exemple i estímul de santedat, de “marcats” per la sang, per la vida i la festa de Jesús i de l’evangeli...

Aquella dona que viu a la plaça Lesseps, s’ha quedat viuda i de tant en tant ve a missa aquí, perquè “aquí hi veig Jesús, en la vostra comunitat, en aquesta gent tan senzilla”.

Quan contemplo tota aquesta varietat de persones, de situacións, de grups... aquesta possibilitat i aquest do de poder-hi pensar i fer-ne pregària, em sento un privilegiat.

Tinc tantes possibilitats que hi ha tanta gent que voldria per a ell!

L’altre dia deia en Joan, del grup de l’ACO, “joder, ahora no tengo ni un rato ni un rincón para hacer lo que hacía hace unos años, leer un rato, escribir, pensar... Ahora la casa se nos ha hecho pequeña, cuando estoy en casa mi mujer no está, yo hago la cena para todos y acuesto a la pequeña, cuando ella llega y cenamos todos... a aquellas horas no estás para nada más que para recogerlo todo y acostarte”

Prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots, faig de la celebració eucarística diària la celebració de la meva vida, unida a la de Jesús, i donada als altres, quantes vegades mentre vaig fent en veu alta la pregària eucarística, el meu pensament fa present persones i situacións, petits serveis que durant aquell dia he de fer, persones que he de veure...

Xosé, per avui et deixo... Baixaré a obrir, és aquest moment bo que la gent va arribant, que uns i altres comenten, que van entrant o es queden a fora fent la tertúlia fins el moment de començar...

L’Emma, la meva neboda ara passa uns dies a Girona, a casa seva. Si no hi ha res de nou el dia 9 de novembre torna a ingressar ja per a fer el trasplantament. Ella està maquíssima, els seus pares molt valents... Ara tots vivim l’eufòria de la seva vida, la por al que passarà, la incertesa del seu futur... en el fons vas pensant que és la qüestió fonamental de tota vida, sempre com a do, sempre en interrogant... aquest fet palès, dictaminat, fet malaltia greu, és quan tot el que és “el misteri de la vida” apareix a la llum... vida-mort, salut-malaltia, certesa-interrogant, és descobrir també la lluita aferrissada, desesperada per a la vida... la lluita de la humanitat ( tants i tants recursos humans i materials en els hospitals) dels pares, de la família, dels amics...

I ara sí que et deixo, units en la vida que ens envolta i en la mort i el dolor que compartim en la mirada serena de la resurrecció, una forta abraçada, i una forta abraçada per a ta mare i per a la Rosa Mª. “

Xosé A. Miguélez Díaz

Ser consiliari a l'ACO

Tot just havia canviat de parròquia, havia estat dotze anys a Martorell i arribava a Nou Barris, a la parròquia de Santa Maria Magdalena; encara no estava situat i ja em van telefonar demanant-me per fer de consiliari d’un grup de l’ACO. Jo, fins aquell moment només coneixia l’ACO de referència, o potser més que de referència, tenia companys capellans del meu grup de revisió de vida que ja n’eren consiliaris. A Martorell havíem començat la JOBAC, a Santa Maria Magdalena començava a conèixer la JOC. La veritat és que m’espantava una mica, era el primer grup d’adults amb qui seria consiliari. Fins aquell moment només m’havia mogut amb grups de joves. La proposta em feia il·lusió i era un repte. Sense gaires preàmbuls vaig aparèixer pel grup de Sant Genís. Van ser ells mateixos que el primer dia ja em van advertir que això de l’ACO era diferent de la JOBAC i de la JOC. Era un grup amb diversitat d’edats i de situacions, un grup que, com em va acollir a mi, sempre ha anat acollint gent que ha volgut fer camí amb ells. Va ser la meva iniciació a l’ACO. Em van comunicar el seu sentit de moviment i aviat em vaig trobar participant en les reunions de consiliaris, en les trobades, en els comitès.

Venint de la JOBAC, acostumat a partir de la vida i de la situació de cada persona, no em va costar entendre les diferències entre un moviment juvenil i un d’adult.

Ben aviat l’ACO va ser una prioritat en la meva vida, havia de fer combinacions i equilibris per a poder participar en tot el que fos possible. Era l’etapa en què començava a ser responsable d’una comunitat parroquial però des del primer moment vaig acostumar-me a comptar que en la meva agenda hi havia més coses que la parròquia.

Ser consiliari de la JOBAC va marcar tota una etapa de la meva vida, tot el dinamisme de la meva època de Martorell em va ajudar a pensar en els joves d’una manera determinada. L’ACO ha estat clau en el moment d’afrontar tot un altre tipus de responsabilitat, en aquell moment com a rector de parròquia. Em feia sentir de tu a tu amb el món dels adults, viure i conèixer a fons, des del cor, el que vivia cada persona del grup. Les diferents maneres de ser militants cristians, em portava a viure d’una manera determinada la relació amb les persones de la parròquia i del barri i l’estil de comunitat que anàvem creant.

En moltes coses experimentava un canvi en la meva vida, vivia l’experiència que avui fan els joves de la JOC que passen a l’ACO, descobrir un moviment que continua acompanyant-los en un moment nou de la seva vida, tot i la dificultat que sovint comporta adaptar-se. Per a mi aquest ha estat el secret de l’ACO, té quelcom que t’enganxa, és molta vida compartida, però és un projecte, uns compromisos, una vida viscuda a fons des de l’evangeli i des del món obrer. No sé com expressar-ho, t’acompanya, t’exigeix, t’impedeix d’instal·lar-te, t’obre constantment els ulls, et compromet. I no pots deixar-ho. Ep, si t’hi has deixat enganxar!. No vol dir que sempre surtis de cada reunió totalment renovat i amb noves forces, hi ha moments de tot i hi ha dies de tot, com la vida de les persones i la d’un mateix.

I com a consiliari, normalment, m’he sentit com un més, fent la meva aportació a partir de la meva vivència de l’evangeli i acollint la Bona Notícia que m’arriba a través dels companys i companyes de grup. Com a capellà m’ha fet bé comptar que en el grup ja hi ha el o la responsable i que el moviment també té els seus responsables. És l’estil que voldries per a tots els grups i per a la parròquia. L’experiència a l’ACO et fa pensar que això realment és possible i que de mica en mica es pot anar aconseguint en altres àmbits de l’Església. Quan aquest estil d’Església no és entès des d’alguns sectors de la mateixa Església o per part dels laics, aquí hi ha l’ACO, juntament amb altres moviments, com a veu profètica dient que és possible, no amb molts discursos sinó amb la pràctica del dia a dia.

L’experiència de ser consiliari en altres grups i haver pogut seguir de prop la vida d’altres zones del moviment m’ha fet viure la riquesa de l’ACO, amb diferents estils, sempre volent ser fidel al sentit de la militància obrera i sempre interrogant-nos a partir de la realitat canviant, de les noves realitats. Noves generacions i estils diferents, cadascú fent la seva aportació. Debats en les trobades de responsables i en els Consells, una vida que bull, de vegades acords difícils. Més enllà de la reunió de grup i de la revisió de vida, hi ha una visió de l’Església, de la societat, de món obrer i per damunt de tot la consciència d’una missió concreta. Com n’és de difícil no aigualir-se i continuar essent fidels a les tres lletres de l’ACO, i com costa no perdre el tren del que realment passa al nostre entorn!

És el repte que vivim a l’Església i al món obrer. Encara a l’ACO, hi ha diferents generacions on el debat és possible, on les diferents aportacions són possibles, on els canvis periòdics en les diferents responsabilitats van fent possibles diferents estils i aportacions tant a nivell de grup com de zones i moviment. Un espai on tothom té el seu paper, si el vol, la seva veu, la seva aportació... avui com a militant, demà com a responsable, i demà passat una altra vegada com a militant. Tant de bo ho poguéssim viure en molts llocs això.

No sé per on passarà el meu futur, però sí que hi ha molta vida, moltes persones i un moviment amb qui hem fet camí, que ha marcat la meva manera de ser cristià i capellà, i això ja està aquí. Tant de bo, allà on estigui, pugui seguir creixent en la vivència de la fe, de l’Església i del compromís que hem compartit a l’ACO.

Tant de bo les joves generacions poguessin recollir de l’ACO tot això que ens ha donat vida fins ara. Es fa difícil pensar en el futur, però sí que no hauríem de perdre el to profètic, ple d’esperança, per al món obrer i per a l’Església. El futur l’anirem fent entre tots, recollint el que hem viscut com a col·lectiu i fent-ho present en la realitat actual.

Josep M. Puxan Publicat a 50 anys, l'experiència de l'ACO. Documents d'ACO núm.10, octubre 2003

Josep Maria

Queremos expresar nuestro sentimiento de dolor por la pérdida de Josep Maria. Para nosotros y nosotras, era también un compañero querido. Alguien que nos dio su hospitalidad, continuando una larga trayectoria de implicación de la Parroquia con el barrio. Para nosotros siempre fue una persona importante, con la que siempre coincidíamos en una gran cantidad de actividades sociales. Con quien podíamos discutir abiertamente en un claro ambiente fraternal. Este barrio es una colectividad que se ha construido gracias a personas como Josep Maria. Supimos de su enfermedad por él mismo, y a todos los que tuvimos ocasión de charlar con él del tema nos emocionó la clarividencia y la serenidad con la que afrontó su situación. Nos queda el recuerdo del gesto cariñoso con que nos saludó en una reunión para tratar del nuevo P.A.M. del barrio, hace uos meses, dándonos la mano al tiempo que decía "por favor no la apretéis mucho". Una forma delicada de expresar su dolor y su espíritu solidario. De mostrarnos un cariño que esperamos que él también nos reconociera. Si en su vida trató de dar testimonio de sus convicciones, estamos seguros de que lo consiguió plenamente. En Prosperitat Josep María deja un vacío importante. Un vacío que sólo podremos llenar adoptando el comportamiento cordial y comprometido que él nos supo mostrar.

Con todo el cariño,

Associació de Veïns i Veïnes de Prosperitat Publicat a la revista Prosperitat de maig del 2008

Aviat farà un any

Aviat farà un any que se´n va anar el Josep Mª Puxan i encara no m´ho crec.

Sóc una amiga de Martorell , on té molta gent que l´estima molt, com a tot arreu on va viure.

El seu record em serveix per entendre que no pot ser que hi hagi destí o final previst per nosaltres, perque és impossible traçar un destí com el d´ell, quin sentit té que se´n vagi una persona així als 58 anys?.

Els qui formeu part de la revista l´Agulla sou cristians i catòlics, jo ho sóc només una mica ,de cristiana sobretot,la resta és igual. Potser per això penso que el tema del destí ho veureu diferent,però segur que estareu d´acord amb mi que és molt difícil trobar-hi sentit.

Recordar-lo a ell també és tenir la certesa de que es pot ser completament feliç dedicant-se totalment i altruistament als altres.

Jo ja en tinc 40 i començo a pensar coses que ens fan por, però els testimonis de persones com ell fan que vegis llum per tot arreu i que no tinguis cap por perquè no té per què haver-hi límit per assolir la felicitat si estimes i respectes als altres.Pots assolir-ho tot i també te´n pots anar de cop,com ell, però ningú sap que passarà i aquí està la gràcia.

Ara li dic al Josep Mª :

Gràcies per ser un tan bon exemple, i sé que estaràs d´acord amb mi en que les persones com tú és igual la religió que defensin perque ells i el seu exemple són la única religió.

Fins sempre!

Lídia Arpal Sagristà

Barcelona, 25 d´agost de 2008

Talment és una vida, així fineix

“Talis vita, finis ita”, deien els romans. Què més voldríem els cristians que la nostra vida després de ser cristiana acabés cristianament?

Perdoneu-me la llatinada, però és el que se m’ha ocorregut en evocar la memòria del Josep Maria Puxan, el qual va morir el dilluns, dia 5 de novembre de l’any 2007, després d’una llarga malaltia de càncer, que ell va saber capejar sense permetre-li que el distragués gens més del que era indispensable d’allò pel que havia fet l’opció radical de la seva vida: Acompanyar les persones a l’adhesió cordial a Jesucrist.

Era el mossèn de la parròquia de Santa Engràcia, de Nou Barris, a Barcelona, patia pels pobres i per la dignitat que no els és prou reconeguda, patia per l’Església i per la necessitat de fer-la més assequible a tothom a qui està destinada. Era un consiliari vocacionat i apassionat dels Moviments Obrers d’Acció Catòlica.

Abans de morir, el Josep Maria va fer donació del seu cos a la ciència –que n’aprofitin tot el que puguin, que se’n valguin per estudiar!-; també va deixar dit que no volia que se li fes cap tracte que no se sol fer als altres cristians de la seva parròquia. Que no hi hagués missa al seu enterrament, que el recordessin a l’Eucaristia en la qual es fa menció dels difunts de la setmana i que preguessin per ell en les misses que acompanyen la senzillesa de la nostra vida de cada dia.

Feia potser trenta anys que a la parròquia on ara ell servia, i a moltíssimes més de Barcelona, s’havia pres la decisió de no fer missa als enterraments precisament perquè l’Eucaristia no fos celebrada com a signe d’honorabilitat catòlic. Tothom volia missa, els fidels a l’Eucaristia i els qui la ignoraven olímpicament, talment que massa sovint havia esdevingut una qüestió, més que no pas d’expressió cristiana, d’honorabilitat social.

No és pas que el Josep Maria no estimés l’Eucaristia, l’estimava entranyablement, en tant gran manera que, quan era rector de la parròquia veïna de Santa Magdalena, on l’absoluta majoria dels feligresos i feligreses vivien molt lluny de l’Eucaristia, ell deia missa cada dia a les set del matí, abans de començar la jornada de treball de les religioses inserides en el barri. Celebraven l’Àpat de Jesús les tres religioses, el seminarista (en temps de vacances) i ell, que per a aquella celebració casolana no es posava cap abillament especial, ja que li semblava que el vestit de viure i compartir amb la gent del barri era prou escaient per a l’Encontre diari amb Jesucrist.

En aquella època (jo era servidor de la parròquia de la Santíssima Trinitat dins del mateix arxiprestat) em va doldre molt que, del bisbat, li cridessin l’atenció –ja que un capellà de la zona l’havia denunciat perquè deia la missa amb aquella austeritat-; però encara em va alegrar més, en tenir notícia del seu definitiu Enconctre amb Jesucrist, adonar-me de la coherència del seu testimoni fins al final. Per si la seva “fidelitat litúrgica” no fos prou, en el darrer moment el van trobar abocat sobre l’ordinador preparant la campanya de la JOC.

Pere Farriol i Vinyes

Publicat al núm. 54 de La Veu, butlletí del Moviment de Cristians de Pobles i Comarques de Catalunya, al juny de 2008.

Bona Pasqua!

Aquests dies hem compartit en el nostre grup, l'escrit que en Puxan el nostre consiliari ens va enviar per e.mail el mati de Pasqua del 2007. On expresava la seva intensa vivència de Pasqua i la compartia amb tots nosaltres.

Penso que és un testimoni molt especial, en la Pasqua 2008, que estem celebrant. El seu testimoni de fe de vivència en el Jesús Ressucitat és una llum que ens acompanya en el nostre caminar. El transcrivim aquí per compartir-lo.

Grup ACO Pla de Fornells (Nou Barris)

Diumenge 8 d’abril 2007

Assumpte: Bona Pasqua

Amics/amigues:

Molt bona Pasqua!

Avui, diumenge de Pasqua, visc una pau especial.

Penso d’una manera especial amb cadascú de vosaltres, els qui anem fent camí plegats, testimonis els uns per als altres en la nostra vida de cada dia , en els nostres compromisos. Especialment ahir, abans de la vetlla tenia una estona llarga de pregària, de pau….quin goig sentir-me a prop de moltes persones, a prop vostre. Sentia la força del testimoni, de vides tan diverses, tants petits detalls que des de la “mort” (dolors, patiments, situacions dures…) ens fan viure en “resurrecció”, tanta i tanta generositat, servei, solidaritat, preocupació pels altres, vida i esperança que intentem aportar..

Jo he viscut el goig d’una Setmana Santa plena de vida, de comunitat amb qui hem anat preparant i vivint les celebracions, vivència de fer camí amb Jesús fins a l’esclat de la Resurrecció… Vetlla Pascual molt viscuda, sense saber-ho expressar, esclat de festa que es comunicava, que es respirava en l’ambient.

Per a mi una setmana dedicada de ple a preparar les celebracions, compaginant les estones de treball, de descans, de pregària….de vegades em sentia una mica monjo, monjo enmig de la ciutat i en una parròquia, però molt unit a tots en la vostra vida de compromís, de família.

Gràcies pel vostre testimoni, pel do de Déu que és la vostra amistat i proximitat, gràcies perquè junts i acompanyant-nos els uns als altres seguim essent testimonis de resurrecció.

Una abraçada.

Fins aviat.

Puxan

Amb alegria i esperança

Som el grup de Revisió de Vida de la JOC, que vam tenir en Josep Maria com a consiliari aquests quatre darrers anys. Hem viscut moltes experiències al seu costat. Per aquesta Setmana Santa que la JOC va cel·lebrar com cada any a "la Capella", se'ns va demanar fer un testimoni per la pregaria del mati del divendres sant. Aquí us adjuntem el testimoni per si el voleu penjar al blog. Grup RdV Prospe-Roquetes-Carmel, JOC Nou Barris.

Ja han passat 4 mesos, qui ho diria, des d'aquell dia en que ens va sorprendre a tots la notícia. Uns sabíem que tard o d'hora havia de passar, d'altres teníem fe en que tot anés bé, però finalment el seu moment va arribar. En Josep Maria, en Puxan, el nostre consiliari, ens va deixar de sobte, sense avisar, sense donar-nos temps a fer-nos a la idea.

Durant aquests 4 anys que l'hem tingut com a consiliari, hem après d'ell moltes coses. Ha sigut testimoni directe d'un estil de vida, compromès, amb el barri, amb la comunitat d'on ell era capellà, amb els moviments d'on era consiliari com la JOC i la ACO. Com a consiliari del nostre grup, sempre ens ha ajudat a redreçar-nos en aquells moments en que a vegades un grup es perd, ens feia aprofundir en el rerefons de les RdV. Per molts es va convertir en un amic, el qual li podíem consultar dubtes, o mostrar les nostres preocupacions per tal d'escoltar el seu consell.

Aquests mesos han sigut “durillos” pel grup. Un cop superat l'impacte inicial, havíem de continuar fent grup, tal com en Josep Maria hagués volgut. Per tant ens ha tocat acostumar-nos al seu buit, a la seva absència, a la seva falta de consell. La federació en tot moment ens ha recolza't, tot i que nosaltres en algun moment hem optat per fer aquest tram del camí sols. Hi ha hagut moments de tot, les reaccions de cada membre han sigut diferents com es d'esperar en aquests casos. Uns quants han cregut des d'un principi que havíem d'adaptar-nos i continuar fent camí sols, ja que en els nostres començaments com a militants ja havíem estat sense consiliari. D'altres han hagut de viure aquesta nova realitat, i afrontar la desmotivació generada per la situació.

Finalment ens n'hem anat sortint, hem fet aquest tram del camí, hem passat aquest període de dol i també hem comprovat que necessitem un nou consiliari, algú que ens acompanyi en aquesta nova etapa. Sabem que en Josep Maria en les últimes reunions de Consis, ja havia apuntat aquesta possibilitat, deia que ja no ens podia aportar res de nou, que ell havia après molt de nosaltres i nosaltres d'ell. Segurament tenia raó en part, perquè estem segurs que haguéssim après moltes més coses d'ell.

Ara comencem una nova etapa en el nostre camí com a grup, amb un nou consiliari, amb noves ganes, de continuar endavant. Avui que recordem la mort de Jesús, volíem tenir-te present Josep Maria, i donar aquest testimoni al moviment. Ens vas demanar que continuéssim endavant, i que et recordéssim amb alegria i esperança en les celebracions, i així ho hem fet, una situació com la que el deixebles deurien viure amb la mort de Jesús. Ell va ser el pastor de tots els homes i les dones, i tu has sigut el nostre pastor aquest temps. Per tot això i molt més, gràcies Josep Maria.

Sensació a l'arxiu històric

Uns quants de l’arxiu històric (el grup de voluntaris que ens trobem cada dilluns a la tarda) hem començat a endreçar papers de l'habitació del Josep M., en la rectoria.

La primera vegada que vaig entrar a l’habitació desprès de la pèrdua del Josep M. em va envair una sensació un xic estranya. Semblava com si ell s’hagués marxat de viatge el dia abans. Tots els papers endreçats, separats en piles per temes, que si la catequesi, que si un grup de revisió de vida, que si la pastoral de la salut, que si... Tot ordenat com aquell que a de marxar un temps fora de casa i ho endreça tot perquè després a la tornada tot sigui més fàcil de buscar, ell o qui sigui.

I això em fa pensar, descobrir la fortalesa del Josep M. i la seva capacitat per conviure amb la seva malaltia. I portar-la a l’extrem màxim en el fet de viure cada dia com si fos l’últim, com si no hagués un demà i cal deixar-ho tot el màxim d’enllestit. I alhora d’anar a dormir adreçar-te a Déu i encomanar-te a ell.

En Josep M. m’ajuda a descobrir que cal viure el moment amb tota l’esperança de que és el millor, i que cada dia hem de donar gràcies a Déu per tot el que ens ha passat i ser feliços per la immensa sort que tenim, sense preocupar-nos del que no hem pogut fer. Això qui ho sap!

Carles Benito Lupiáñez

Arxiu Històric de Santa Engràcia

Josep M., et trobem a faltar

Aquest any la missa del gall a la nostra comunitat ha estat molt especial. La primera sense el Josep Maria. Semblava que en qualsevol moment sortiria de la sagristia, amb aquell jersei marró, una mica gastat poder, i ens desitjaria un bon Nadal amb un somriure franc i sincer. Però no va passar. Quan va ser l’hora de començar la celebració ningú sortia de la sagristia, i un xic de nostàlgia ens va fer pensar que no havia passat res, que tot era normal, i que com sempre començaria la celebració amb el retard normal de qualsevol altre moment. Però no va passar. A nivell del funcionament propi de la comunitat penso que s'ha arribat a una certa normalitat, i mica a mica s’anirà assolint un nivell òptim. Però a nivell personal no, el dol encara continua, i és poder en les petites coses que eren pròpies d'ell on es més significativa la seva absència.. Carles Benito. Parròquia de Santa Engràcia