Senyor, et donem gràcies pel Puxan,
perquè darrera la seva senzillesa
sempre hi vam trobar la persona
capaç d’estimar i de confiar en Tu
per donar-se als altres.
Fes que, a prop teu, segueixi essent
un referent ben viu per tots nosaltres.
Puxan, després de tres anys d'absència, et volem dir com ens ajudes a no defallir en el seguiment de Jesucrist. Una aventura gens fàcil perquè fer atenció al que ens demana el Senyor, moltes vegades ens incomoda i se'ns fa difícil ser-li fidels. Podem continuar caminant amb l'ajut del seu mateix Esperit i d'un testimoniatge, com el teu, que ens encoratja i il·lumina el camí per on hem de seguir.
Gràcies, Puxan, no t'oblidem.
Carme Gomà
Jo també l’estimava... però ell estimava més....
fa un any que penso que hauria de ser agraïda i expressar-me aquí
però segueixo sen se paraules
però vosaltres les aneu posant en aquest degoteig de textos que teniu la generositat de compartir i que m’omplen d’alegria quan els llegeixo i que em fan sentir més petita, però més plena.... i penso com n’era de gran ...i dono gràcies a Déu per haver-lo conegut i pels moments que vam compartir a la parròquia de martorell, a casa, amb els meus fills ...
fins i tot la malaltia va ser nou vincle d’unió entre amics : pere, araceli, angels, andreu... i d’eixamplament: assumpta, josep mª... i amb la comunitat martorellenca : “herminius”, mercè, anna , els canals, pi, pere.......
tu sí que vas multiplicar els talents..., no sense esforç i amb renúncies...quin tresor d’amor!
aconseguies que tots ens sentíssim estimats i un punt avergonyits de rebre un regal tan gran sense merèixer-lo...tenies el do i la voluntat de fer-nos sentir especials .....
prego a Déu perquè el teu esperit camini amb tots els que et vam conèixer
gràcies a tots
El Josep Maria cristià, apassionat per la germanor, amistós, servidor, fidel, programador, organitzador, treballador, sensible, proper, lliure, concret, alegre, senzill, profund, profeta, gratuït, detallista, atent a la vida, crític, promotor de servidors i apòstols, el Josep Maria home de fe i capellà de l’Església de Jesucrist, servidor del laïcat cristià organitzat en Moviments, home de pregària, totalment lliurat a Déu i als altres, el Josep Maria que vam disfrutar com una lluminosa i amagada visita de l’Esperit de Déu, apareix amb molta transparència en les tretze cartes que conservo d’ell i que m’envià a Galícia al llarg dels anys. Havíem sigut companys de curs, de grup de revisió de vida, havíem col.laborat plegats, essent seminaristes, a la mateixa pastoral, s’havia fet amic d’una de les meves germanes, i manteníem l’amistat de lluny estant doncs jo vivia, i visc, a Galícia. Ara al rellegir les seves precioses cartes ( no sabria quina triar como a mostra!) m’ha tornat, proper, el seu alè d’home sant molt a l’estil de Jesús de Natzaret. La que reprodueixo te data de 1 de novembre de 1989. Acabava de morir el meu pare. Vet aquí el text, del que em permeto subratllar aquesta frase: “prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots”.
“Penso en tu, Xosé, penso en el teu pare, en la teva mare, en la Rosa Mª, en la darrera llarga xerrada que vàrem tenir parlant del pare, de la mare... tot aquest misteri de l’amor, de l’acolliment, del perdó, d’unes vivències difícils d’esborrar...
He anat a celebrar missa de 2/4 de 9 del matí a St Sebastià... una colla de gent, gent molt senzilla, del barri, experiència de Déu en la pregària de la comunitat, rostres que eren ja una proclamació de les benaurances. La Paquita, el Justo, la Teresa, coneguts i estimats en el barri, atents als altres, des de l’ajuda fraterna, des de l’escola. Quina dificultat a escriure, quina capacitat per a estimar!
El record i la imatge viva i punyent del despatx d’ahir, feia temps que, amb tan poca estona, no palpava tanta misèria: l’home que plorava perquè no sabia com fer arribar les 25.000 ptes a final de mes, la mare d’un xicot drogaaddicte, una noia de 20 anys apallissada constantment pel seu company, avui sense feina i alcoholitzat, la dona amb sis fills deixada pel marit... Sort que després, baixant a la reunió a Sta Engràcia trobava pel carrer tota una vida d’esperança: la filla de la dona deixada pel marit que venia tota contenta de treballar perquè ara li havien fet contracte per sis mesos i entre ella i sa mare, de mica en mica, se n’anirien sortint; la Paqui, la Montse, el Javi, de l’Associació de Joves contra l’Atur, que van treballant amb eficàcia; l’Aurora monitora dels menjadors d’estiu; el Jose que em va dir que sí a la meva proposta d'intentar seguir els nanos més grans dels menjadors d’estiu...
És l’aiguabarreig de la vida, mort i resurrecció, fang i esperança. Però de totes maneres, allà, en aquell “cuchitril” continuen vivint aquell pare i les dues filles, continua aquesta pensió de misèria per a tanta gent d’arreu, i això fa mal.
Visc la impotència, la contradicció de la meva vida on no em falta res, l’estil de vida de tants i tants cristians, de la pròpia família, els petits pedaços que entre tots anem fent...De vegades voler dir les coses clares, no tolerar petits enganys o trampes dels qui, gràcies a això, intenten subsistir, constant equilibri entre ser presència d’amor i solidaritat –ajudar a créixer- no ferir...
D’aquí una estona celebraré altra vegada l’eucaristia, amb la gent de Sta Magdalena. Avui és d’aquells dies de “cares noves”, dels qui venen en record dels seus difunts.
Tant de bo féssim una comunitat ben acollidora, exemple i estímul de santedat, de “marcats” per la sang, per la vida i la festa de Jesús i de l’evangeli...
Aquella dona que viu a la plaça Lesseps, s’ha quedat viuda i de tant en tant ve a missa aquí, perquè “aquí hi veig Jesús, en la vostra comunitat, en aquesta gent tan senzilla”.
Quan contemplo tota aquesta varietat de persones, de situacións, de grups... aquesta possibilitat i aquest do de poder-hi pensar i fer-ne pregària, em sento un privilegiat.
Tinc tantes possibilitats que hi ha tanta gent que voldria per a ell!
L’altre dia deia en Joan, del grup de l’ACO, “joder, ahora no tengo ni un rato ni un rincón para hacer lo que hacía hace unos años, leer un rato, escribir, pensar... Ahora la casa se nos ha hecho pequeña, cuando estoy en casa mi mujer no está, yo hago la cena para todos y acuesto a la pequeña, cuando ella llega y cenamos todos... a aquellas horas no estás para nada más que para recogerlo todo y acostarte”
Prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots, faig de la celebració eucarística diària la celebració de la meva vida, unida a la de Jesús, i donada als altres, quantes vegades mentre vaig fent en veu alta la pregària eucarística, el meu pensament fa present persones i situacións, petits serveis que durant aquell dia he de fer, persones que he de veure...
Xosé, per avui et deixo... Baixaré a obrir, és aquest moment bo que la gent va arribant, que uns i altres comenten, que van entrant o es queden a fora fent la tertúlia fins el moment de començar...
L’Emma, la meva neboda ara passa uns dies a Girona, a casa seva. Si no hi ha res de nou el dia 9 de novembre torna a ingressar ja per a fer el trasplantament. Ella està maquíssima, els seus pares molt valents... Ara tots vivim l’eufòria de la seva vida, la por al que passarà, la incertesa del seu futur... en el fons vas pensant que és la qüestió fonamental de tota vida, sempre com a do, sempre en interrogant... aquest fet palès, dictaminat, fet malaltia greu, és quan tot el que és “el misteri de la vida” apareix a la llum... vida-mort, salut-malaltia, certesa-interrogant, és descobrir també la lluita aferrissada, desesperada per a la vida... la lluita de la humanitat ( tants i tants recursos humans i materials en els hospitals) dels pares, de la família, dels amics...
I ara sí que et deixo, units en la vida que ens envolta i en la mort i el dolor que compartim en la mirada serena de la resurrecció, una forta abraçada, i una forta abraçada per a ta mare i per a la Rosa Mª. “
Aviat farà un any que se´n va anar el Josep Mª Puxan i encara no m´ho crec.
Sóc una amiga de Martorell , on té molta gent que l´estima molt, com a tot arreu on va viure.
El seu record em serveix per entendre que no pot ser que hi hagi destí o final previst per nosaltres, perque és impossible traçar un destí com el d´ell, quin sentit té que se´n vagi una persona així als 58 anys?.
Els qui formeu part de la revista l´Agulla sou cristians i catòlics, jo ho sóc només una mica ,de cristiana sobretot,la resta és igual. Potser per això penso que el tema del destí ho veureu diferent,però segur que estareu d´acord amb mi que és molt difícil trobar-hi sentit.
Recordar-lo a ell també és tenir la certesa de que es pot ser completament feliç dedicant-se totalment i altruistament als altres.
Jo ja en tinc 40 i començo a pensar coses que ens fan por, però els testimonis de persones com ell fan que vegis llum per tot arreu i que no tinguis cap por perquè no té per què haver-hi límit per assolir la felicitat si estimes i respectes als altres.Pots assolir-ho tot i també te´n pots anar de cop,com ell, però ningú sap que passarà i aquí està la gràcia.
Ara li dic al Josep Mª :
Gràcies per ser un tan bon exemple, i sé que estaràs d´acord amb mi en que les persones com tú és igual la religió que defensin perque ells i el seu exemple són la única religió.
Fins sempre!
Lídia Arpal Sagristà
Barcelona, 25 d´agost de 2008
Perdoneu-me la llatinada, però és el que se m’ha ocorregut en evocar la memòria del Josep Maria Puxan, el qual va morir el dilluns, dia 5 de novembre de l’any 2007, després d’una llarga malaltia de càncer, que ell va saber capejar sense permetre-li que el distragués gens més del que era indispensable d’allò pel que havia fet l’opció radical de la seva vida: Acompanyar les persones a l’adhesió cordial a Jesucrist.
Era el mossèn de la parròquia de Santa Engràcia, de Nou Barris, a Barcelona, patia pels pobres i per la dignitat que no els és prou reconeguda, patia per l’Església i per la necessitat de fer-la més assequible a tothom a qui està destinada. Era un consiliari vocacionat i apassionat dels Moviments Obrers d’Acció Catòlica.
Abans de morir, el Josep Maria va fer donació del seu cos a la ciència –que n’aprofitin tot el que puguin, que se’n valguin per estudiar!-; també va deixar dit que no volia que se li fes cap tracte que no se sol fer als altres cristians de la seva parròquia. Que no hi hagués missa al seu enterrament, que el recordessin a l’Eucaristia en la qual es fa menció dels difunts de la setmana i que preguessin per ell en les misses que acompanyen la senzillesa de la nostra vida de cada dia.
Feia potser trenta anys que a la parròquia on ara ell servia, i a moltíssimes més de Barcelona, s’havia pres la decisió de no fer missa als enterraments precisament perquè l’Eucaristia no fos celebrada com a signe d’honorabilitat catòlic. Tothom volia missa, els fidels a l’Eucaristia i els qui la ignoraven olímpicament, talment que massa sovint havia esdevingut una qüestió, més que no pas d’expressió cristiana, d’honorabilitat social.
No és pas que el Josep Maria no estimés l’Eucaristia, l’estimava entranyablement, en tant gran manera que, quan era rector de la parròquia veïna de Santa Magdalena, on l’absoluta majoria dels feligresos i feligreses vivien molt lluny de l’Eucaristia, ell deia missa cada dia a les set del matí, abans de començar la jornada de treball de les religioses inserides en el barri. Celebraven l’Àpat de Jesús les tres religioses, el seminarista (en temps de vacances) i ell, que per a aquella celebració casolana no es posava cap abillament especial, ja que li semblava que el vestit de viure i compartir amb la gent del barri era prou escaient per a l’Encontre diari amb Jesucrist.
En aquella època (jo era servidor de la parròquia de la Santíssima Trinitat dins del mateix arxiprestat) em va doldre molt que, del bisbat, li cridessin l’atenció –ja que un capellà de la zona l’havia denunciat perquè deia la missa amb aquella austeritat-; però encara em va alegrar més, en tenir notícia del seu definitiu Enconctre amb Jesucrist, adonar-me de la coherència del seu testimoni fins al final. Per si la seva “fidelitat litúrgica” no fos prou, en el darrer moment el van trobar abocat sobre l’ordinador preparant la campanya de la JOC.
Pere Farriol i Vinyes
Publicat al núm. 54 de La Veu, butlletí del Moviment de Cristians de Pobles i Comarques de Catalunya, al juny de 2008.
