Invisible als ulls, et recordem

"Aquí tens el meu secret.
És molt senzill: només s'hi veu bé amb el cor.
L'essencial és invisible als ulls."

Antoine de Saint-Exupéry

Puxan, aquesta frase tan coneguda del Petit Príncep penso que també era el teu secret i per això després de 8 anys d'absència et seguim tenint present en el record i en la pregària.

Set anys que et recordem...

Puxan, els anys passen però no t’oblidem i enyorem la teva capacitat de treball, d’acollir, de servir, de dir-nos per mitja teu el molt que Déu ens estima.

Quan els ànims i les forces ens flaquegen, el teu record ens encoratja a seguir treballant per fer possible els valors del  Regne de Déu en el nostre món proper i llunyà.

Carme Gomà

Estàs el primer a "favoritos"...

i així m'obligo , cada vegada que obro "la pestanya", a clicar-te,  a recordar-te, a veure't, a no oblidar-te, no fos cas que tanquessin aquesta pàgina.

Avui  és una data especial per a mi i he sentit la necessitat d'escriure aquestes ratlles. M'agradaria tant poder-ne parlar amb tu...però no hi ets fisicament. Em queda el teu testimoni i aquest "foradet" on et recordem tots els que t'hem conegut.

Segueix vetllant per tots els "d'aqui baix". Gràcies!!

Mjosep

Puxan, lluitem i esperem amb tu

Lluita i espera,

no et deixis vèncer

pren per senyera

la teva fe.

Reneix a la vida,

reneix a la dansa,

dóna esperança a

la teva gent.

Un tros de Poble

jove i alegre,

un tros de Poble

junts volem ser,

Jove i en vetlla

volem nostre Poble

jove i en vetlla

volem nostre gent.

És Crist qui camina

sembrant l'esperança

és Crist qui s'avança

i ens dóna l'Esperit.

Si ens dóna la vida

primer perdia,

ens dóna la joia,

l'amor i la Creu.

És dura la lluita,

és forta la marxa

són moltes les penes,

és poca la fe

Són molts els qui esperen

la nostra paraula

són molts els qui cerquen

sentir un nou alè.

Diran que és mentida

i " busca't la vida"

"és el teu problema"

"de què vas pel món"?

No deixis enrera

les raons de viure,

lluita i espera

amb la teva gent.

Puxan, recordant aquesta cançó que tantes vegades havíem cantat junt quan érem joves,

hi trobo les mateixes raons per seguir lluitant i esperant.

M. Carme Gomà

Josep Mª, cinc anys absent…i tant present!!

Passen els anys i encara no sé posar paraules a la teva absència; imagino que ja no fan falta però, tot i així, en aquest nostre reinventar-nos continuat seguim sovint desorientats i anestesiats per la rutina i les seguretats.

Tot va massa ràpid i no sabem parar; no sabem dir prou a tanta injustícia, a tanta precarietat que ens envolta.

Puxan, amb el teu fer silenciós feia molt temps que havies dit prou; miraves el present cara a cara amb fermesa i tossuderia i ens mostraves noves maneres de comprometre’ns sense excuses, sense mediocritats.

Passa el temps però encara em cal mirar l’horitzó per deixar que parli el cor,  per a continuar parlant de tu i demanar-te que, des d’allí on siguis,  ens regalis un trosset del teu cel que, de ben segur, també és el nostre.

      Mª Lluïsa Viñals

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos: Déu els saciarà! (Mt 5,6)

Els que no es creuen de braços davant les injustícies que cometen uns homes sobre uns altres, unes nacions sobre unes altres, participen  en la construcció d’una humanitat lliure de totes les opressions i afavoreixen que tothom tingui els béns necessaris per a una vida digna. Feliços ells perquè són capaços de viure els veritables ideals humans.

Puxan, en el 5è aniversari de la teva mort et dediquem aquesta Benaurança extreta del Manifest de l'ACO d'aquest any. Amb ella et volem dir que el teu esperit de servei ens és força i empenta per a continuar anunciant la Bona Notícia de l'Evangeli ara i aquí.

M Carme Gomà

Fa 5 anys amb el Josep Maria al Bruc....

Ara fa cinc anys, el juny del 2007, l'Andreu i jo vàrem celebrar els 25 anys de casats...Va ser un dia bonic. Van venir els amics, alguns amb els fills,... i el Josep Maria, el nostre nexe d'unió, el nostre capellà de joventut, el nostre amic comú , ara.
El meu Andreu va fer un muntatge nostàlgic-fotogràfic-musical, que va donar peu a tants records i comentaris....... vam fer una sobretaula llarga ....
Tots sabíem que era una trobada especial, ....
Cada estiu quan la repetim , ell, com Jesús, és amb nosaltres.
Aquest any encara no l'hem feta, i necessitava compartir amb vosaltres el viu desig de fer-la i el record que cada mes de juny sem fa present.

Josep Mª, guapo!!

Mjosep

I ja en són quatre...

Sí Puxan, ja en són quatre els anys d'ençà d'aquell "A reveure"...i passen ràpid, massa ràpid, pràcticament sense adonar-nos i sense posar l'atenció en allò que és l' important, com tu ens deies.

Sí Puxan, continuem endavant en un moment de força complexitat a tots els nivells. Sovint penso què ens diries o quines serien ara les teves paraules per a fer-nos espavil·lar, per a posar-nos en marxa de nou malgrat el fort desig de plegar veles.

Sí Puxan, alguna cosa hi deus estar fent...allí on siguis, perquè orfes de les teves paraules seguim portant a dins la força del teu Esperit que ens esperona a viure a fons i a continuar estimant de veres.

Mª Lluïsa Viñals

Quatre anys sense en Puxan

Senyor, et donem gràcies pel Puxan,

perquè darrera la seva senzillesa

sempre hi vam trobar la persona

capaç d’estimar i de confiar en Tu

per donar-se als altres.

Fes que, a prop teu, segueixi essent

un referent ben viu per tots nosaltres.

M Carme Gomà

No caduca

En els darrers mesos hem dit adéu a persones de l´àmbit públic:el professor Joan Solà, el polifacètic Labordeta, el camarada Camacho. Són persones que no les he conegut personalment sinó per la seva obra, per les seves declaracions, pels seus fets, i les he admirat i les admiro i em sento una mica més orfe.

Avui fa ja 3 anys que en Puxan va morir i per a mi continua essent un testimoni exemplar, un referent de Vida que no caduca. I perquè el tinc molt present, encara se´m fa estrany quan vinc a Catalunya no escapar-me a Nou Barris per compartir una estona de les nostres històries o no rebre els seus emails encoratjadors els diumenges ben d´hora el matí.Ell no sortia als mitjans però ha deixat una forta petjada en totes les persones que el vam conèixer. Quina sort hem tingut!

Montserrat Queralt

Ja fa tres anys...

Puxan, després de tres anys d'absència, et volem dir com ens ajudes a no defallir en el seguiment de Jesucrist. Una aventura gens fàcil perquè fer atenció al que ens demana el Senyor, moltes vegades ens incomoda i se'ns fa difícil ser-li fidels.

Podem continuar caminant amb l'ajut del seu mateix Esperit i d'un testimoniatge, com el teu, que ens encoratja i il·lumina el camí per on hem de seguir.

Gràcies, Puxan, no t'oblidem.

Carme Gomà

Bona Pasqua!

A tots els amics i amigues del Puxan que aneu treient el cap per aquí us desitjo una bona Pasqua!

Estic segura que el Josep Maria, per allà dalt el cel, ha degut col.laborar a organitzar alguna trobada, discretament com sempre.

Records,

montserrat queralt

Dues fotografies inèdites

Salva Clarós

Sempre hi serà

Sempre hi serà ,sempre el recordarem ,aquell mossèn ,amic i company de jocs que teníem ,que en el any 1973 anava en pantalons curts i camisa de cuadres, deu meu! quin capellà!, i també en banyador! ,a la bassa de sant salvador de Torroella.. Si,si era ell en Josep Mª ,això es un record més de:

Maitechu d'Abrera

Tot just fa un any

Puxan, avui fa un any que ens vas deixar. El temps passa, però el teu record és ben viu perquè fins al final el que ens vas regalar va ser la teva vida i això ens va calar a fons. Gràcies pel teu testimoni de fe i de vida. M.Carme Gomà

Gràcies a tots

Jo també l’estimava... però ell estimava més....

fa un any que penso que hauria de ser agraïda i expressar-me aquí

però segueixo sen se paraules

però vosaltres les aneu posant en aquest degoteig de textos que teniu la generositat de compartir i que m’omplen d’alegria quan els llegeixo i que em fan sentir més petita, però més plena.... i penso com n’era de gran ...i dono gràcies a Déu per haver-lo conegut i pels moments que vam compartir a la parròquia de martorell, a casa, amb els meus fills ...

fins i tot la malaltia va ser nou vincle d’unió entre amics : pere, araceli, angels, andreu... i d’eixamplament: assumpta, josep mª... i amb la comunitat martorellenca : “herminius”, mercè, anna , els canals, pi, pere.......

tu sí que vas multiplicar els talents..., no sense esforç i amb renúncies...quin tresor d’amor!

aconseguies que tots ens sentíssim estimats i un punt avergonyits de rebre un regal tan gran sense merèixer-lo...tenies el do i la voluntat de fer-nos sentir especials .....

prego a Déu perquè el teu esperit camini amb tots els que et vam conèixer

gràcies a tots

maria josep amador i amat

Una carta amb la llum del Josep Maria

El Josep Maria cristià, apassionat per la germanor, amistós, servidor, fidel, programador, organitzador, treballador, sensible, proper, lliure, concret, alegre, senzill, profund, profeta, gratuït, detallista, atent a la vida, crític, promotor de servidors i apòstols, el Josep Maria home de fe i capellà de l’Església de Jesucrist, servidor del laïcat cristià organitzat en Moviments, home de pregària, totalment lliurat a Déu i als altres, el Josep Maria que vam disfrutar com una lluminosa i amagada visita de l’Esperit de Déu, apareix amb molta transparència en les tretze cartes que conservo d’ell i que m’envià a Galícia al llarg dels anys. Havíem sigut companys de curs, de grup de revisió de vida, havíem col.laborat plegats, essent seminaristes, a la mateixa pastoral, s’havia fet amic d’una de les meves germanes, i manteníem l’amistat de lluny estant doncs jo vivia, i visc, a Galícia. Ara al rellegir les seves precioses cartes ( no sabria quina triar como a mostra!) m’ha tornat, proper, el seu alè d’home sant molt a l’estil de Jesús de Natzaret. La que reprodueixo te data de 1 de novembre de 1989. Acabava de morir el meu pare. Vet aquí el text, del que em permeto subratllar aquesta frase: “prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots”.

“Penso en tu, Xosé, penso en el teu pare, en la teva mare, en la Rosa Mª, en la darrera llarga xerrada que vàrem tenir parlant del pare, de la mare... tot aquest misteri de l’amor, de l’acolliment, del perdó, d’unes vivències difícils d’esborrar...

He anat a celebrar missa de 2/4 de 9 del matí a St Sebastià... una colla de gent, gent molt senzilla, del barri, experiència de Déu en la pregària de la comunitat, rostres que eren ja una proclamació de les benaurances. La Paquita, el Justo, la Teresa, coneguts i estimats en el barri, atents als altres, des de l’ajuda fraterna, des de l’escola. Quina dificultat a escriure, quina capacitat per a estimar!

El record i la imatge viva i punyent del despatx d’ahir, feia temps que, amb tan poca estona, no palpava tanta misèria: l’home que plorava perquè no sabia com fer arribar les 25.000 ptes a final de mes, la mare d’un xicot drogaaddicte, una noia de 20 anys apallissada constantment pel seu company, avui sense feina i alcoholitzat, la dona amb sis fills deixada pel marit... Sort que després, baixant a la reunió a Sta Engràcia trobava pel carrer tota una vida d’esperança: la filla de la dona deixada pel marit que venia tota contenta de treballar perquè ara li havien fet contracte per sis mesos i entre ella i sa mare, de mica en mica, se n’anirien sortint; la Paqui, la Montse, el Javi, de l’Associació de Joves contra l’Atur, que van treballant amb eficàcia; l’Aurora monitora dels menjadors d’estiu; el Jose que em va dir que sí a la meva proposta d'intentar seguir els nanos més grans dels menjadors d’estiu...

És l’aiguabarreig de la vida, mort i resurrecció, fang i esperança. Però de totes maneres, allà, en aquell “cuchitril” continuen vivint aquell pare i les dues filles, continua aquesta pensió de misèria per a tanta gent d’arreu, i això fa mal.

Visc la impotència, la contradicció de la meva vida on no em falta res, l’estil de vida de tants i tants cristians, de la pròpia família, els petits pedaços que entre tots anem fent...De vegades voler dir les coses clares, no tolerar petits enganys o trampes dels qui, gràcies a això, intenten subsistir, constant equilibri entre ser presència d’amor i solidaritat –ajudar a créixer- no ferir...

D’aquí una estona celebraré altra vegada l’eucaristia, amb la gent de Sta Magdalena. Avui és d’aquells dies de “cares noves”, dels qui venen en record dels seus difunts.

Tant de bo féssim una comunitat ben acollidora, exemple i estímul de santedat, de “marcats” per la sang, per la vida i la festa de Jesús i de l’evangeli...

Aquella dona que viu a la plaça Lesseps, s’ha quedat viuda i de tant en tant ve a missa aquí, perquè “aquí hi veig Jesús, en la vostra comunitat, en aquesta gent tan senzilla”.

Quan contemplo tota aquesta varietat de persones, de situacións, de grups... aquesta possibilitat i aquest do de poder-hi pensar i fer-ne pregària, em sento un privilegiat.

Tinc tantes possibilitats que hi ha tanta gent que voldria per a ell!

L’altre dia deia en Joan, del grup de l’ACO, “joder, ahora no tengo ni un rato ni un rincón para hacer lo que hacía hace unos años, leer un rato, escribir, pensar... Ahora la casa se nos ha hecho pequeña, cuando estoy en casa mi mujer no está, yo hago la cena para todos y acuesto a la pequeña, cuando ella llega y cenamos todos... a aquellas horas no estás para nada más que para recogerlo todo y acostarte”

Prego cada dia perquè tot el que tinc sigui per a tots, faig de la celebració eucarística diària la celebració de la meva vida, unida a la de Jesús, i donada als altres, quantes vegades mentre vaig fent en veu alta la pregària eucarística, el meu pensament fa present persones i situacións, petits serveis que durant aquell dia he de fer, persones que he de veure...

Xosé, per avui et deixo... Baixaré a obrir, és aquest moment bo que la gent va arribant, que uns i altres comenten, que van entrant o es queden a fora fent la tertúlia fins el moment de començar...

L’Emma, la meva neboda ara passa uns dies a Girona, a casa seva. Si no hi ha res de nou el dia 9 de novembre torna a ingressar ja per a fer el trasplantament. Ella està maquíssima, els seus pares molt valents... Ara tots vivim l’eufòria de la seva vida, la por al que passarà, la incertesa del seu futur... en el fons vas pensant que és la qüestió fonamental de tota vida, sempre com a do, sempre en interrogant... aquest fet palès, dictaminat, fet malaltia greu, és quan tot el que és “el misteri de la vida” apareix a la llum... vida-mort, salut-malaltia, certesa-interrogant, és descobrir també la lluita aferrissada, desesperada per a la vida... la lluita de la humanitat ( tants i tants recursos humans i materials en els hospitals) dels pares, de la família, dels amics...

I ara sí que et deixo, units en la vida que ens envolta i en la mort i el dolor que compartim en la mirada serena de la resurrecció, una forta abraçada, i una forta abraçada per a ta mare i per a la Rosa Mª. “

Xosé A. Miguélez Díaz

Ser consiliari a l'ACO

Tot just havia canviat de parròquia, havia estat dotze anys a Martorell i arribava a Nou Barris, a la parròquia de Santa Maria Magdalena; encara no estava situat i ja em van telefonar demanant-me per fer de consiliari d’un grup de l’ACO. Jo, fins aquell moment només coneixia l’ACO de referència, o potser més que de referència, tenia companys capellans del meu grup de revisió de vida que ja n’eren consiliaris. A Martorell havíem començat la JOBAC, a Santa Maria Magdalena començava a conèixer la JOC. La veritat és que m’espantava una mica, era el primer grup d’adults amb qui seria consiliari. Fins aquell moment només m’havia mogut amb grups de joves. La proposta em feia il·lusió i era un repte. Sense gaires preàmbuls vaig aparèixer pel grup de Sant Genís. Van ser ells mateixos que el primer dia ja em van advertir que això de l’ACO era diferent de la JOBAC i de la JOC. Era un grup amb diversitat d’edats i de situacions, un grup que, com em va acollir a mi, sempre ha anat acollint gent que ha volgut fer camí amb ells. Va ser la meva iniciació a l’ACO. Em van comunicar el seu sentit de moviment i aviat em vaig trobar participant en les reunions de consiliaris, en les trobades, en els comitès.

Venint de la JOBAC, acostumat a partir de la vida i de la situació de cada persona, no em va costar entendre les diferències entre un moviment juvenil i un d’adult.

Ben aviat l’ACO va ser una prioritat en la meva vida, havia de fer combinacions i equilibris per a poder participar en tot el que fos possible. Era l’etapa en què començava a ser responsable d’una comunitat parroquial però des del primer moment vaig acostumar-me a comptar que en la meva agenda hi havia més coses que la parròquia.

Ser consiliari de la JOBAC va marcar tota una etapa de la meva vida, tot el dinamisme de la meva època de Martorell em va ajudar a pensar en els joves d’una manera determinada. L’ACO ha estat clau en el moment d’afrontar tot un altre tipus de responsabilitat, en aquell moment com a rector de parròquia. Em feia sentir de tu a tu amb el món dels adults, viure i conèixer a fons, des del cor, el que vivia cada persona del grup. Les diferents maneres de ser militants cristians, em portava a viure d’una manera determinada la relació amb les persones de la parròquia i del barri i l’estil de comunitat que anàvem creant.

En moltes coses experimentava un canvi en la meva vida, vivia l’experiència que avui fan els joves de la JOC que passen a l’ACO, descobrir un moviment que continua acompanyant-los en un moment nou de la seva vida, tot i la dificultat que sovint comporta adaptar-se. Per a mi aquest ha estat el secret de l’ACO, té quelcom que t’enganxa, és molta vida compartida, però és un projecte, uns compromisos, una vida viscuda a fons des de l’evangeli i des del món obrer. No sé com expressar-ho, t’acompanya, t’exigeix, t’impedeix d’instal·lar-te, t’obre constantment els ulls, et compromet. I no pots deixar-ho. Ep, si t’hi has deixat enganxar!. No vol dir que sempre surtis de cada reunió totalment renovat i amb noves forces, hi ha moments de tot i hi ha dies de tot, com la vida de les persones i la d’un mateix.

I com a consiliari, normalment, m’he sentit com un més, fent la meva aportació a partir de la meva vivència de l’evangeli i acollint la Bona Notícia que m’arriba a través dels companys i companyes de grup. Com a capellà m’ha fet bé comptar que en el grup ja hi ha el o la responsable i que el moviment també té els seus responsables. És l’estil que voldries per a tots els grups i per a la parròquia. L’experiència a l’ACO et fa pensar que això realment és possible i que de mica en mica es pot anar aconseguint en altres àmbits de l’Església. Quan aquest estil d’Església no és entès des d’alguns sectors de la mateixa Església o per part dels laics, aquí hi ha l’ACO, juntament amb altres moviments, com a veu profètica dient que és possible, no amb molts discursos sinó amb la pràctica del dia a dia.

L’experiència de ser consiliari en altres grups i haver pogut seguir de prop la vida d’altres zones del moviment m’ha fet viure la riquesa de l’ACO, amb diferents estils, sempre volent ser fidel al sentit de la militància obrera i sempre interrogant-nos a partir de la realitat canviant, de les noves realitats. Noves generacions i estils diferents, cadascú fent la seva aportació. Debats en les trobades de responsables i en els Consells, una vida que bull, de vegades acords difícils. Més enllà de la reunió de grup i de la revisió de vida, hi ha una visió de l’Església, de la societat, de món obrer i per damunt de tot la consciència d’una missió concreta. Com n’és de difícil no aigualir-se i continuar essent fidels a les tres lletres de l’ACO, i com costa no perdre el tren del que realment passa al nostre entorn!

És el repte que vivim a l’Església i al món obrer. Encara a l’ACO, hi ha diferents generacions on el debat és possible, on les diferents aportacions són possibles, on els canvis periòdics en les diferents responsabilitats van fent possibles diferents estils i aportacions tant a nivell de grup com de zones i moviment. Un espai on tothom té el seu paper, si el vol, la seva veu, la seva aportació... avui com a militant, demà com a responsable, i demà passat una altra vegada com a militant. Tant de bo ho poguéssim viure en molts llocs això.

No sé per on passarà el meu futur, però sí que hi ha molta vida, moltes persones i un moviment amb qui hem fet camí, que ha marcat la meva manera de ser cristià i capellà, i això ja està aquí. Tant de bo, allà on estigui, pugui seguir creixent en la vivència de la fe, de l’Església i del compromís que hem compartit a l’ACO.

Tant de bo les joves generacions poguessin recollir de l’ACO tot això que ens ha donat vida fins ara. Es fa difícil pensar en el futur, però sí que no hauríem de perdre el to profètic, ple d’esperança, per al món obrer i per a l’Església. El futur l’anirem fent entre tots, recollint el que hem viscut com a col·lectiu i fent-ho present en la realitat actual.

Josep M. Puxan Publicat a 50 anys, l'experiència de l'ACO. Documents d'ACO núm.10, octubre 2003

Josep Maria

Queremos expresar nuestro sentimiento de dolor por la pérdida de Josep Maria. Para nosotros y nosotras, era también un compañero querido. Alguien que nos dio su hospitalidad, continuando una larga trayectoria de implicación de la Parroquia con el barrio. Para nosotros siempre fue una persona importante, con la que siempre coincidíamos en una gran cantidad de actividades sociales. Con quien podíamos discutir abiertamente en un claro ambiente fraternal. Este barrio es una colectividad que se ha construido gracias a personas como Josep Maria. Supimos de su enfermedad por él mismo, y a todos los que tuvimos ocasión de charlar con él del tema nos emocionó la clarividencia y la serenidad con la que afrontó su situación. Nos queda el recuerdo del gesto cariñoso con que nos saludó en una reunión para tratar del nuevo P.A.M. del barrio, hace uos meses, dándonos la mano al tiempo que decía "por favor no la apretéis mucho". Una forma delicada de expresar su dolor y su espíritu solidario. De mostrarnos un cariño que esperamos que él también nos reconociera. Si en su vida trató de dar testimonio de sus convicciones, estamos seguros de que lo consiguió plenamente. En Prosperitat Josep María deja un vacío importante. Un vacío que sólo podremos llenar adoptando el comportamiento cordial y comprometido que él nos supo mostrar.

Con todo el cariño,

Associació de Veïns i Veïnes de Prosperitat Publicat a la revista Prosperitat de maig del 2008

Aviat farà un any

Aviat farà un any que se´n va anar el Josep Mª Puxan i encara no m´ho crec.

Sóc una amiga de Martorell , on té molta gent que l´estima molt, com a tot arreu on va viure.

El seu record em serveix per entendre que no pot ser que hi hagi destí o final previst per nosaltres, perque és impossible traçar un destí com el d´ell, quin sentit té que se´n vagi una persona així als 58 anys?.

Els qui formeu part de la revista l´Agulla sou cristians i catòlics, jo ho sóc només una mica ,de cristiana sobretot,la resta és igual. Potser per això penso que el tema del destí ho veureu diferent,però segur que estareu d´acord amb mi que és molt difícil trobar-hi sentit.

Recordar-lo a ell també és tenir la certesa de que es pot ser completament feliç dedicant-se totalment i altruistament als altres.

Jo ja en tinc 40 i començo a pensar coses que ens fan por, però els testimonis de persones com ell fan que vegis llum per tot arreu i que no tinguis cap por perquè no té per què haver-hi límit per assolir la felicitat si estimes i respectes als altres.Pots assolir-ho tot i també te´n pots anar de cop,com ell, però ningú sap que passarà i aquí està la gràcia.

Ara li dic al Josep Mª :

Gràcies per ser un tan bon exemple, i sé que estaràs d´acord amb mi en que les persones com tú és igual la religió que defensin perque ells i el seu exemple són la única religió.

Fins sempre!

Lídia Arpal Sagristà

Barcelona, 25 d´agost de 2008