Un no sé què

A aquestes alçades em penso que no desvetllo cap intimitat si us dic que m’he tornat molt descreguda, sobretot pel que fa a tot el tema de les religions i especialment la nostra, la catòlica. Però tampoc és cap secret que durant força anys vaig pertànyer a allò que en diuen “un moviment de cristians de base” i, concretament, a la JOBAC (Joves Obrers de Barris i Ambients Cristians, tot i que cadascú traduïa l’acròstic a la seva manera), avui en dia fusionada dins la internacional JOC (Joves Obrers Cristians). Cóm vaig anar a petar aquí no fa al cas, és una altra història, peró va ser de la mà del Josep Mª Puxan. Sóc una descreguda, és cert, però les persones com el Josep Mª Puxan m’han fet respectuosa cap a les creences personals de cadascú. Si mai he volgut una Esglèsia, ha estat l’Esglèsia del Puxan. El Josep Mª, i el pas per la JOBAC, forma part de la meva història i no vull ni puc renunciar-hi perquè sóc com sóc, en bona mesura, per aquelles reflexions dels divendres al capvespre; o aquelles trobades en les que el Puxan ens deixava xerrar durant hores a la nit però ens despertava sense miraments (sou grans per anar a dormir tard, sou grans per aguantar i llevar-vos dora), les trobades a Santa Cecilia on vaig conéixer gent que em fa somriure, només de pensar el seu nom, amb els nostres rituals (canviar lletra de cançons, fumar de la mateixa pipa, visitar el cementiri, caçar gamusinos…) i després arreu Catalunya (un record especial per la MontseVilanova, avui en dia tan descreguda com jo i molt bona gent). La JOBAC, i el Josep Mª, em van fer descobrir altres realitats, altres zones, com el barri de la Trinitat, Nou Barris o Ciutat Meridiana (“cuando subo Pla de Fornells, la cuesta arriba, ay cuesta amiga, ay cuesta arriba”), i la seva gent. I les seves esglèsies, al voltant de les quals es forjaven projectes de futur en llocs força desesperançats o una mica desesperants. El Josep Mª, com diu el Lluís Llach, té “un no sé qué” -sí he dit té, perquè feia tants anys que n’havia perdut la pista que quan el recordo, ho sento en present- que ens feia agafar confiança. Mai va evitar respondre els nostres dubtes o crítiques, fins i tot les més irreverents. No m’extraña que doni el seu cos a la ciencia: és un gest molt seu. Generós i... Sorprenent, com quan deia “dormo cinc minuts” al tren i, a l’instant, s’adormia i als cinc minuts, clavats, estava despert i fresc. Amb ell –i entre tots- ens vam fer grans. Ni millors ni pitjors… Anècdota: La meva besàvia i la meva tieta tenien una botiga de queviures a Can Carreras. El Josep Mª repartia garrafes de vi (crec que de Cal Simó,si erro,m’ho dieu) i un dia no tenia diners per tornar el canvi i la meva tieta li va dir: “no cal: ja m’ho donaràs!” I la meva besàvia,l i va retreure, desconfiada. “Pero madre –li va dir la tieta Inés- como no voy a fiarme: ¡si es el cura!” i l’abuelita Anastasia va exclamar “¡cómo va a ser el cura con estos pelos y esta ropa!” Mossèn Garrafa. No recordo la darrera vegada que el vaig veure. Crec que va ser a l’estació de Plaça Catalunya. Crec que es va alegrar tant de veure’m com jo a ell. I és que el Josep Mª Puxan té un no sé què…

“aquest posat mig despenjat dels qui enxarxen estels.

Un tarannà que no estimen

els nous cretins, cabdills d'un ordre corroït i vell.

Però aquesta llum dels teus ulls

omple de fars l'horitzó (…) Tens un secret al somriure (i al riure)

que és un ensurt pel somni plàcid dels omnipotents.

El cor et bat en revolta.

Fent-te insubmís als guardes del correcte pensament.

I aquesta llum als teus ulls

que és esperança i demà...”

Llum Saumell