Puxan, com ets!

Josep Maria Puxan, com ets!

Ens has portat ben enganyats! "Tot va bé!", "No, si jo em trobo bé!" "M'han fet moltes proves, però res, torno a casa!". "El Pere Carulla es pensava que jo no podia fer res i vaig fent... Quan em canso m'estiro una mica i prou".

I has mort davant de l'ordinador, després de celebrar l'Eucaristia. Això de l'ordinador sí que té gràcia... A tu que les noves tecnologies no t'entusiasmaven...

Jo et volia passar al gmail i una mica més i em tires l'ordinador pel cap. No podies perdre temps en canvis de mètodes informàtics... Els mètodes no han pogut amb tu... "A l'Evangeli no hi ha mètodes que valguin", hauries pogut dir. O es viu o no es viu!

Ens deixes amb més orfandat que mai en la nostra Església. Quan no podíem mirar cap amunt miràvem cap al costat i et trobàvem a tu i ens déiem que no ens havíem de queixar... I anar per feina com sigui... Traginant garrafes fins a herniar-te, fent totes les colònies que es poguessin fer, totes les revisions que permetés l'agenda... Totes les dedicacions pastorals de militants i sense militar.

I encara tenies temps i humor per anar a Consells Presbiterals.

Puxan, ¿d'on treies aquesta energia incombustible? ¿On vas aprendre el teu escepticisme... compromés només en realitats? ¿D'on brollava la teva rialla sorneguera i relativitzadora, plena d'afecte entranyable, però allunyada de tot sentiment embafador i de tota concessió a la galeria?

¿Qui ens farà de referent per a viure en llibertat d'esperit la parròquia, el treball de grups, l'acompanyament de persones, l'espiritualitat de corredor de fons, treballada al mateix pur estil del Galileu?

¿Que ja ho sabies que la teva vida no tindria gaires més oportunitats i que calia omplir-la només de gra i deixar la palla per fotre-li foc?

Solius, Vallbona, Poblet, Puiggraciós... De la pustínia de Nou Barris als racons monacals que t'hi fessin un lloc... Retornaves una i altra vegada per a refer l'ordit de rostres i gruix de vida des d'una altra mirada... Aquesta setmana, m'acaba de dir el Pep, que encara volies pujar a Puiggraciós... Vivies les teves solituds de silenci i pregària com una festa necessària per a la vida d'obrer del Regne, de forja, de teler, de bastida... oberta al sol i al crit del carrer.

Ens has fet creure que no n'hi ha per tant de patir el vinclament del cos si un treballa com ha de ser, lliure de tot sotmetiment a res ni a ningú, lliurat a aquell que ens fa lliures de debó.

També em diu el Pep que tenies a punt una de les teves convocatòries de reunió i que havies dinat "tranquil·lament" amb la "Puxanada" dels teus germans...

I nosaltres, què? Companys de viatge d'una història compartida que no acabem d'entendre?

Les teves notes escrites en què regales fins i tot les teves despulles i ens deixes sense enterrament... No diuen res de si ens podem trobar els companys, un vespre, sopar junts i comentar.

Com ens has driblat, en pla Messi, i ens has marcat un golàs!

És a dir, parlarem de tu, encara que no vulguis, i ens abraçarem com una darrera abraçada. No t'ho creguis!

Josep M. Fisa