Els teus amics i amigues, feligresos, veïns, familiars, companys, et recordem vivament. I volem aprofitar aquesta eina per compartir moments, experiències, records... de tot allò que ens has aportat.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Sempre a primera línia...

Era un 20 d’agost del calorós estiu de 1949, segurament a les acaballes de la postguerra però encara amb “cartilla de raccionament”.

La Quimeta ( la nostra mare ) anava de part, ja sense mare l’assistia al carrer Bruc la llevadora i la seva germana gran. Al menjador, segurament fumant cigarrets, en Jaume ( el nostre pare ) i el seu cunyat i amic en Pepe.La llevadora surt i diu que tot ha anat be, ha nascut en Jaume.

Cinc minuts més tard torna a sortir, ara esverada i diu: senyor Puxan, en ve un altre, són bessons. Era en Josep Maria.

En el si d’una família molt catòlica, conservadora i de classe mitjana anem creixent juntament amb els nostres germans, que van naixent un cada any darrere nostre. Després, al cap dels anys la petita, la Mercè. Som set, tres nois i quatre noies.

En aquest context, en Josep Maria fa el batxillerat de lletres (jo el de ciències) i amb el títol de batxiller superior (el nostre pare i ell suposo que també tenia clar que aquests estudis i una edat eren necessaris abans de prendre la decisió) marxa al seminari, a la Conreria. És el primer a marxar de casa.

Segurament allà es comença a gestar el que seria el tarannà d’en Josep Maria i que tots els que heu compartit vivències amb ell coneixeu perfectament.

Per a nosaltres, i per a mi certament, va significar una obertura a moltes coses, segurament va ser un referent per anar abandonant una actitud més conservadora pròpia de l’ambient familiar i de l’època per evolucionar cap a actituds més obertes i lliures.

De totes maneres, no sé si per atzar o perquè ell estava més a punt, sempre ha estat a primera línia, jo a segona. Quan va morir la mare, ell va baixar a Canet amb l’ambulància i el pare. En els últims moments del pare també va estar al peu del canó, jo en un segon pla.

Sempre pendent dels pares, del pare en el 20 anys de viduïtat, assumint també funcions específiques a casa. "Això deixeu-ho, que ho farà o ho arreglarà en Josep Maria", havíem sentit sovint del nostre pare.

Sempre pendent, fent costat als germans i nebots

Vosaltres, els seus amics i amigues, coneixíeu i gaudíeu d’aquest acompanyament. Nosaltres també. Especialment en el moments difícils, hospital, situacions delicades... Els nebots desplaçats per circumstàncies diverses a Austràlia, Japó, Nicaragua...varen comptar sempre amb el suport dels correus d’en Josep Maria.

Aquestes són unes pinzellades d’en Josep Maria familiar, segurament idèntic al que vosaltres els amics heu conegut i estimat, perquè tenim molt clar que en Josep Maria tenia la família de sang, però també la gran família d’amics, amigues i persones que en les diferents tasques han anat passant per la seva vida.

A tots s’ha lliurat amb il·lusió i gran estima.

Aquest és en Josep Maria, sobre tot proper en els moments difícils però també gamberro, fotetes i divertit com el primer en les celebracions o quan les circumstàncies o permetien ..o no.

Josep Maria, t’hem de recordar amb joia i esperança com ens vares demanar, i ho farem. És més, ja ho hem fet però et trobarem a faltar als dinars dels dimarts, als dinars familiars, a Canet, al ritual de trencar l’ou de pasqua.... Com tots els que estem ara aquí, en tants i tants moments.

Josep Maria, fins sempre.

Jaume Puxan