així és com anomenàvem al Josep Mª els membres del secretariat de la JOBAC. Em consta que no erem els únics. Vaig tenir la sort de compartir amb ell molts trobades i moltes anades i vingudes en els seu "4 llaunes". Llavors, malgrat la meva responsabilitat en el moviment, era molt jove. Tot i la meva incapacitat juvenil per descobrir la dimensió real del missatge que ens transmetia, si que era capaç de veure que era uns dels capellans més autèntics que he conegut mai. Directe, fotetes, generós, pencaire, aglutinador, dialogant i compromés. Amb el temps, vam tenir l'oportunitat de compartir mols estius a la casa de colònies de Pedra. La primera setmana d'agost no faltava mai a la cita amb les colònies d'adults de la Parròquia de Santa Engràcia. I això que cada any deia que l'any següent no tornaria a organitzar-les. Però sense saber-ho i ni tant sols volguer-ho, era l'autèntica ànima de la trobada. La cuinera de la casa de colònies, la Mari Carmen, el va conèixer llavors i va quedar captivada per la seva capacitat de feina per una banda i per el do que tenia per fer anar a tots allà on ell volia sense que s'adonessin. La Mari Carmen, quan ha conegut la mort del Puxi, s'ha quedat trasvalsada i m'ha fet recordar que el grup de Santa Engràcia vas ser l'últim que va passar una nit a la casa de colònies abans que la tanquèssin. Curiosament aquella última nit a la casa de colònies, abans que comencés el buidatge per a la venda, va ser la darrera vegada que vaig parlar amb el Puxi amb tranquilitat. El seu pragamatisme em va ajudar a entendre que les coses tenen un valor pel que han estat i no pel que seràn. Llavors, com cada nit, va enpredre camí cap a Riu amb el seu lot. Gràcies Puxi, pel que has estat. T'estic eternament agraït.
dimarts, 13 de novembre del 2007
En Puxi o el Puchi
així és com anomenàvem al Josep Mª els membres del secretariat de la JOBAC. Em consta que no erem els únics. Vaig tenir la sort de compartir amb ell molts trobades i moltes anades i vingudes en els seu "4 llaunes". Llavors, malgrat la meva responsabilitat en el moviment, era molt jove. Tot i la meva incapacitat juvenil per descobrir la dimensió real del missatge que ens transmetia, si que era capaç de veure que era uns dels capellans més autèntics que he conegut mai. Directe, fotetes, generós, pencaire, aglutinador, dialogant i compromés. Amb el temps, vam tenir l'oportunitat de compartir mols estius a la casa de colònies de Pedra. La primera setmana d'agost no faltava mai a la cita amb les colònies d'adults de la Parròquia de Santa Engràcia. I això que cada any deia que l'any següent no tornaria a organitzar-les. Però sense saber-ho i ni tant sols volguer-ho, era l'autèntica ànima de la trobada. La cuinera de la casa de colònies, la Mari Carmen, el va conèixer llavors i va quedar captivada per la seva capacitat de feina per una banda i per el do que tenia per fer anar a tots allà on ell volia sense que s'adonessin. La Mari Carmen, quan ha conegut la mort del Puxi, s'ha quedat trasvalsada i m'ha fet recordar que el grup de Santa Engràcia vas ser l'últim que va passar una nit a la casa de colònies abans que la tanquèssin. Curiosament aquella última nit a la casa de colònies, abans que comencés el buidatge per a la venda, va ser la darrera vegada que vaig parlar amb el Puxi amb tranquilitat. El seu pragamatisme em va ajudar a entendre que les coses tenen un valor pel que han estat i no pel que seràn. Llavors, com cada nit, va enpredre camí cap a Riu amb el seu lot. Gràcies Puxi, pel que has estat. T'estic eternament agraït.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada