Has marxat sense avisar prou, i m’he quedat a dins alguna paraula, potser ha mancat una mirada incondicional i sincera, o un cop a l’espatlla, breu, però suficient per l’austeritat que gastaves. Reconec que el gest el necessito més jo que no pas tu. Et vas fer discretament present com Jesús als deixebles caminant cap a Emaús. Compartir unes galetes o carregar plegats un camió ha estat un plaer ple de prosaica i espiritual realitat.
I ara em sembla sentir una sorollosa i sorneguera rialla de les teves que, dedicada a algun “finolis” per a descrèdit dels que esgarrien les coses amb circumloquis tan innecessaris com extraviats, ressitua la veritat que sempre és millor nua. Sense res que l’embruti ni la dissimuli. “Deixa’t estar de punyetes”, solies dir. Que treballar vol dir posar-se a fer feina; que estimar vol dir dedicar temps; que pregar és pensar en l’altre.
En els darrers temps, perseguies el magisteri de la descoberta del més petit encara, que s’amaga en el fons d’algun cor. Aquells que no esperaves t’havien donat lliçons de fe i d’esperança, explicaves. Tu, precisament tu, que et conformaves en aparença amb poca cosa, has rebel·lat a alguns de nosaltres grans tresors de saviesa. Fins sempre Puxan.
Salvador Clarós
1 comentari:
Salvador, quan de temps des que eres el meu, el nostre, "presi"... (sino vaig errada, la memòria juga males passades)una abraçada de la Llum de la federació del Motserrat.Erem un grup petit i ens mimàveu. Crec quetambé hi havia la mà del josep Maria al darrera... sempre donant-nos empemta.
Publica un comentari a l'entrada